A diferència del que va succeir després de la seva «teatral» constitució, ha passat desapercebut el tercer aniversari de la creació del «califat» d´Estat Islàmic, factor que va afegir encara més complexitat al atribolat món àrab, sacsejat després de les invasions de l´Afganistan i l´Iraq, a principis d´aquest segle.

Al juny de 2014, Abu Bakr al-Bagdadi, líder d´Estat Islàmic, va proclamar el «califat» a la mesquita de Mossul, al nord de l´Iraq, i va assegurar que l´estendria a Occident, amb aplicació de la xaria i sotmetent a conquesta totes les nacions musulmanes. Actualment, al-Bagdadi es troba fugit (segons Rússia, podria haver mort), les seves dues capitals de referència (Mossul i Raqqa, a Síria) estan a punt de caure en mans de la coalició internacional creada contra Estat Islàmic i l´organització hauria passat de prop de 100.000 combatents a menys de 15.000.

Però res d´això significa que l´Orient Mitjà hagi d´entrar en calma (amb la devastadora guerra a Síria, com a epicentre). A mesura que les forces d´al-Bagdadi es debiliten, Estat Islàmic copeja Occident en el seu terreny (a través de cèl·lules terroristes), tal com han viscut moltes grans ciutats europees durant l´últim any i mig. Mentrestant, potències mundials i regionals tracten de fer valer les seves posicions en el tauler sirià (amb Rússia i l´Iran donant suport a Al-Assad, mentre EUA i països àrabs sunnites col·laboren per enderrocar el sanguinari governant, amb centenars de milers de morts, ferits i desplaçats , entre la població civil).

La solució, com apuntava recentment l´exministre d´Exteriors israelià, Shlomo Ben-Ami, podria ser una Síria balcanitzada (tal com va quedar Bòsnia, després dels acords de Dayton). Però, mentre s´arriba a això, el desordre seguirà (amb repercussions per als, fins fa pocs anys, despreocupats europeus).