Per què Omella és cardenal?

Rerefons de tot plegat? En les votacions del passat mes de març va ser defenestrat Carlos Osoro, arquebisbe de Madrid, arribat l´any passat a la porpra cardenalícia gràcies a Bergoglio. Votar-lo hauria estat seguir l´estela del Papa. Al seu lloc els bisbes espanyols van votar Blázquez i, de vicepresident, el polèmic cardenal Cañizares, un prelat afí al papat de Benet XVI, actual arquebisbe de València, que va pugnar per ser-ho de Barcelona, denominat pels seus fidels com «el petit Ratzinger». Exvicepresident de la CEE amb Rouco, curial vaticà, conservador, per no dir carca, el 2009 comparà l´avortament amb els abusos sexuals a menors i davant de les eleccions catalanes del 2015 demanà als fidels resar contra la secessió catalana, perquè, segons ell, «la unitat d´Espanya és un bé moral». L´episcopat espanyol, doncs, va preferir una frenada conservadora a l´embranzida que suposa el papat de l´argentí Bergoglio. Resultats de les votacions? Blázquez, 52; Cañizares, 20; Osoro, 3. Per a la vicepresidència, hi havia un altre favorit, a més d´Osoro: Omella, l´arquebisbe de Barcelona. Sembla que va ser absolutament menystingut a les votacions, a causa del procés que viu Catalunya, considerat del tot punible per la CEE: 45 Cañizares, 28 Osoro i 3 Omella.

Blázquez fou complimentat per Rajoy a la Moncloa, cosa que no havia fet mai amb Rouco, demostrant que era l´home preferit de la dreta. Ho rematà ell mateix a l´hora de presentar el seu antiquat programa: «Prolongar l´ona expansiva del Vaticà II», amb l´afegit de voler una «Església servidora dels pobres», sense tenir en compte, tanmateix, que l´Església catòlica viu en el privilegi de la paga estatal a prelats, sacerdots i professors de religió de les escoles (gairebé mil milions d´euros sense que els creients ens hàgim de rascar gaire la butxaca). Resultat? El Papa l´ha deixat sense birret. Una altra manera de parlar del Pontífex, que sembla que volia Osoro davant de la CEE, que per alguna cosa l´havia fet cardenal. Encara que sigui en el comitè executiu de la CEE, juntament amb Omella, eren els febles, davant Cañizares, Jiménez Zamora (arquebisbe de Saragossa, acusat del delicte de revelació de secrets, de la qual hauria estat víctima una notària d´un dels tribunals canònics de la seva Cúria) i Sanz Montes (arquebisbe d´Oviedo, portat l´any passat davant la justícia per 268 monges de l´associació Lumen Dei per vendes irregulars). Davant, doncs, de la tensió entre la CEE i el Vaticà, el Papa reequilibra poders i fa un cop d´atenció a Blázquez. Sembla que no li agrada que l´Església espanyola calli davant de moltes realitats, culturals, socials i polítiques en qüestió ni que la cúpula eclesial no tingui cap paraula enfront de la fractura social que denuncien Caritas o Intermón ni enfront dels processos polítics que viuen Euskadi amb el desarmament etarra i Catalunya en el seu procés sobiranista.

No escapa a ningú que el Papa anuncià el nou consistori incloent-hi Omella deu dies després de la Nota dels Bisbes de Catalunya sobre el moment que està vivint el nostre país (signada a Tarragona el passat 11 de maig), on afirmaven que convenia «que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional, especialment la seva llengua pròpia i la seva cultura»; els bisbes s´hi sentien «hereus de la llarga tradició dels nostres predecessors, que els portà a afirmar la realitat nacional de Catalunya», tot demanant diàleg i concòrdia. Hauria agradat aquesta referència a Arrels cristianes de Catalunya (1985), que distingia entre els conceptes de Nació i Estat, i al document que en celebrà els vint-i-cinc anys Al servei del nostre poble (2011), on s´al·ludia al discurs al Parlament Europeu de Joan Pau II el 1988 tot assegurant que «els pobles europeus units no acceptaran la dominació d´una nació o d´una cultura sobre les altres». Aquests documents juntament amb Església, servidora dels pobres (2015), sol·licitant una veritable regeneració moral contra la corrupció, complauen Roma, que veu l´episcopat català més dinàmic que la resta a l´hora de servir la seva comunitat eclesial i menys lligat a interessos polítics. I plauen perquè estan en línia amb el discurs del papa a la UNESCO, on s´expressava a favor de la conservació de la identitat de les nacions (2-VI-1980), i el discurs de Joan Pau II a l´ONU (5-X-1995), en el qual afirmava «Cada nació té dret a construir el propi futur...». Omella, altrament, ha proposat un Pla Pastoral amb participació de tota la diòcesi, que sembla que pot anar més enllà del simple rebombori de l´Atri dels gentils promogut pel seu antecessor.

Entenem-nos. Omella no s´ha tornat cap nacionalista català de la nit al dia. Ho vaig explicar aquí mateix el passat dia 16 de gener, en un article que no li agradà. Em va trucar per renyar-me, vam estar més de tres quarts d´hora al telèfon i l´endemà, per casualitat, administrava la Confirmació a un meu nebot i em vaig presentar davant seu. Li vaig prometre el llibre Déu, el mal i el meu càncer, i li vaig portar. No m´ho va pas agrair, ni protocol·làriament. «A mi no em trobaran fent política. Si volen que posi una bandera al balcó, no ho faré mai perquè hi ha creients de tots els bàndols», m´havia dit. «I si un dia arriba un conflicte, que l´obligui a posicionar-se, què farà?», l´havia interpel·lat. Ja aleshores esmentà Arrels cristianes de Catalunya i afegí: «Si un dia Catalunya és independent, l´Església s´hi adaptarà, com s´ha adaptat a règims comunistes, no democràtics, republicans o de tota altra mena».

Ara tindrà fil directe amb el Vaticà i, malgrat tots els malgrats, qui sap si no li pot tocar el paper de suavitzar el xoc de trens entre Espanya i el seu ramat català.