Picasso pagava als restaurants amb xecs perquè els seus beneficiaris, en comptes de cobrar-los, els emmarcaven per penjar-los de la paret com una obra d´art. No sabem quants xecs d´aquells es podreixen avui en els soterranis dels vells restauradors o dels seus descendents, però quan en el seu dia vam llegir la notícia ens vam quedar estupefactes. Per què? Potser per enveja, però també perquè intuíem que l´anècdota era el símptoma d´una patologia que llavors no sabíem anomenar i ara tampoc. Ahir mateix ens vam assabentar que una fotografia d´Amancio Ortega en banyador val nou mil euros. Amancio Ortega no és Picasso, ni falta que li fa, però penso que si tragués reproduccions, a mida cromo, d´aquesta fotografia, podria menjar gratis la resta de la seva vida als restaurants de mig món a canvi d´una d´aquestes estampes.
Hi ha moltes classes de paper moneda. Una d´elles és aquesta, l´estampa miraculosa. O no és un miracle que valgui nou mil euros? Ha de resultar estrany que la vida et col·loqui en una posició tan còmoda per una banda i tan incòmoda per una altra. Que no sàpigues a qui convidar a prendre una copa al teu iot per por que algú obtingui furtivament una imatge que es vendrà i revendrà després fins a l´extenuació. Entre els convidats a aquesta mena d´embarcacions sempre hi ha un pobre infiltrat que intenta fer negoci. I aquest és el tema: el del pobre infiltrat que va fotografiar al magnat gallec en banyador mentre aquest repassava a coberta les cotitzacions borsàries. Suposem que a hores d´ara ja haurà estat identificat pels seus serveis de seguretat.
La foto que m´interessa a mi és la de l´intrús pel que té d´autònom, potser de fals autònom. La d´Ortega en banyador m´importa un rave llevat que m´ofereixin detalls del vestit de bany: on es va fabricar la tela, qui va dissenyar la peça, quines mans de dona, home o nen van unir els seus trossos i a quants quilòmetres d´aquí. Donaria alguna cosa per saber si el multimilionari va abonar la factura en euros o en estampes. Però d´això ningú en parla. Encara no coneixem la marca dels famosos calçons transparents amb els quals vam veure Rato enfilar cap a la coberta d´un altre iot. El vell periodisme està en vies d´extinció.
