A mesura que et fas gran, a l´estiu, més que aturar l´agenda, el que fas és elaborar-ne una altra de diferent: sobretot a partir del moment que tens parella o fills, les logístiques es tornen molt més complexes. Abandones els bucles diaris, sí, però entres igualment en una espiral organitzativa que sembla no tenir final. En el fons, aquest no és el teu estiu. És un altre estiu, i te´l sents teu, però no emana d´aquella versió de tu que, fa molts anys, convertia el no fer res en unes vacances. Són els fills els qui, quan aconsegueixen desconnectar dels estímuls exteriors, t´ho recorden amb la seva actitud quotidiana, quan els descobreixes fruint del silenci o celebrant les improvisacions pròpies de la falta d´horari. Perquè, al capdavall, els teus estius d´infantesa i adolescència consistien justament a suprimir els imperatius temporals. Aquelles tardes mirant la tele tirat per terra malgrat tenies un sofà a menys de dos metres, aquella recerca constant de l´altra xancleta, que sempre apareixia en els racons més impensables de la casa; aquelles passejades sense rumb definit amb la teva àvia en què les hores semblaven alentir-se, aquelles visites no programades al cinema per veure pel·lícules de sèrie B que encara evoques amb un somriure, aquell tombar-se al voltant d´una piscina en què la cridòria general i els esquitxos de l´aigua substituïen l´acústica urbana, aquelles trobades amb amics en què es jugava a qualsevol esport sense cap esperit competitiu. Hi ha uns estius que saps que no tornaran, però que mantens molt vius perquè saps que diuen molt més de tu que aquest ésser accelerat i capficat dels dies lectius. Però l´important, més que reviure´ls, és aprendre la seva veritable lliçó: en un temps en què la desconnexió del món s´ha tornat fins i tot políticament incorrecte, és fonamental no perdre de vista el revolucionari plaer de no fer res. És la repera. Sobretot perquè acabes fent coses tan singulars i necessàries com caminar per gust o parlar sense filtres.
