Quan l'any 1918 el rei Alfons XIII signa a Covadonga la concessió del primer Parc Nacional d'Espanya hi ha al darrere una intenció clarament patriòtica, més enllà de l'objectiu ecologista. Els paisatges afavoreixen la creació d'uns valors immaterials. Heus aquí: a Covadonga, històricament, va començar la Reconquesta. Igual que Canigó, Pica d'Estats, Montserrat, les muntanyes fan pensar alguna simbologia, cosa que va començar al bíblic Sinaí.
La paraula paisatge havia nascut per fer entendre els miraments d'un tros de natura. Però el terme va evolucionar i comprèn també qualevol «visió» del país. I aquesta mateixa amplitud que la paraula paisatge ha adquirit, també l'ha encomanada al mot patrimoni, que ja té nous perfils de domini i de comprensió. Patrimoni ja no és allò que es tancava als vells museus (plens de pols i de desinterès) sinó que és allò que hem heretat i posseïm i ens ajuda a entendre la nostra identitat, és tot allò que ens orienta i ens ajuda a fer llum pel futur immediat; un conjunt de bens generats per l'activitat humana que ha donat l'edificació de catedrals i també el conreu intel·ligent de la terra, els aprofitaments hidroelèctrics i també els castells i les masies. El conjunt és un patrimoni integral. Cert que el patrimoni -una suma de memòries- no té fronteres, però és clar que les atencions les hem de començar pel més a prop; diu Joan Maragall: «Mai pot estimar una persona tota la Terra si no comença per aquell tros de terra de la qual és formada».
Ve de lluny el desvetllament de l'estimació del patrimoni. Un dels primers documents és del 1792: el ministre francès de l'Interior va escriure a les administracions departamentals: «Convé conservar tot allò que pugui esdevenir motiu d'emulació per als ciutadans, un estímul per a l'admiració i un monument gloriós que digui al futur que el poble ha respectat allò que ha de perpetuar l'honor de les arts i de les lletres i la glòria d'una nació sensible i il·lustrada». Dos segles després d'aquest manifest la sensibilitat va cristal·litzar en la Convenció sobre protecció del Patrimoni, realitzada per Unesco, any 1972. El desig és que la riquesa natural, espontània o elaborada, i les construccions solemnes o humils, tot constitueix una unitat. El patrimoni és la garba de les memòries.
A Catalunya des de la Renaixença tenim una especial inclinació a la cultura de la recuperació i estima dels béns patrimonials. Fa un respecte, per exemple, pensar que la gran reconstrucció del monestir de Ripoll es va fer en aquella època difícil; com també difícils eren els temps en què els Amics de l'Alta Garrotxa varen dur a terme una feina sòlida, dignificant incomptables construccions romàniques, algunes fins a la total reconstrucció.
Els signes dels temps són favorables a les coneixences patrimonials, pot augmentar l'interès cultural en temps d'oci. Ara ens cal fer-nos a la idea que el patrimoni és integral. Tenim retardada alguna atenció a algun patrimoni, per exemple l'industrial, testimoni fefaent que la Revolució Industrial va deixar aquí quantitat i qualitat d'embassaments, centrals elèctriques, colònies fabrils, tot inserit plenament a la història i a l'ànima del país. Aquells paisatges que es varen crear llavors mereixen tanta atenció com tota la riquesa vinguda de l'antiguitat. Tot és part d'una «nació sensible i il·lustrada».
