Rajoy pot presumir d´haver adormit el PP. En canvi, entre els seus predecessors socialistes ha despertat un entusiasme enfervorit. Els presidents del Govern socialistes donen suport a l´actual cap de l´executiu en una investidura sense rugositats, en la destrucció fins ara fallida de Pedro Sánchez i en l´oposició al referèndum de Catalunya. Hi ha alguna cosa en el que estiguin en desacord?

Els marianistes González i Zapatero eren insolubles abans de trobar una passió compartida. Avui no només adverteixen en el seu ídol Rajoy la culminació de la democràcia, sinó el perfeccionament del treball previ de tots dos líders socialistes a La Moncloa. Ningú confondria l´actual president amb un esquerrà, així que resulta fàcil endevinar de quin costat cau el canvi de polaritat de la brúixola. Aznar ha de forçar el seu conservadorisme radical per aconseguir la sintonia amb els neòfits Felipe i ZP.

Fins i tot els desmesurats fastos commemoratius de les eleccions de 1977 es van promocionar com un cant emocionat al vot únic, de nou sota la batuta inevitable de Rajoy. El càlcul de González i Zapatero és irrefutable. Podem no només ha de ser eradicat del mapa polític, sinó també del geogràfic, malgrat que Pablo Iglesias va proclamar el segon president del govern socialista com el millor de la democràcia. Ningú hauria de votar tampoc el PSOE de Sánchez, que s´ha atrevit a contestar els seus predecessors. Amb aquestes premisses, els líders històrics del socialisme competeixen amb Rivera a fer costat a Rajoy, sota excusa de reformes cosmètiques.

Ja sigui en la investidura, en el debat amb l´oposició o en el desafiament sobiranista, per a González i Zapatero l´error no recau mai en el president, sinó en els que s´entesten a portar-li la contrària. D´aquí que s´hagin lliurat sense cauteles a Rajoy, en un referèndum català que segons el CIS obsessiona un u per cent dels espanyols. Aquesta dada també hauria d´alarmar els independentistes, perquè significa que els catalans preocupats per la secessió no arriben al deu per cent.

Oposar-se a un referèndum independentista després d´haver exercit la presidència del Govern suposa un exercici de responsabilitat. Ara bé, González i Zapatero podrien haver aprofitat el debat per adoptar una mínima distància davant del fragor de la discussió. Sense qüestionar la unitat de l´Estat, cal preguntar-se per què el suport a tesis separatistes s´ha disparat amb Rajoy.

L´opció secessionista es trobava varada en el vint per cent dels catalans abans del 2011, i s´ha disparat com a mínim al quaranta en les estimacions més conservadores. La coincidència que s´hagi duplicat el suport al divorci estatal durant el Govern del PP obligaria a alguna consideració sobre el rumb adoptat per la Moncloa. Encara que es voregi el sacrilegi polític, es pot valorar si la solució seria més fàcil amb un altre president.

González estaria especialment preparat per plantejar-se aquest dilema de la Catalunya sobtadament hostil, atès que com a candidat va enamorar sempre els catalans, que van ser la seva arma secreta mitjançant el llegendari vot diferencial en les eleccions generals. També Zapatero va collir a Catalunya els seus amplis avantatges sobre la dreta, a més de governar durant dues legislatures al costat d´Esquerra Republicana sense que cruixissin els fonaments de l´Estat. Tots dos feliciten ara Rajoy per haver fracassat on els presidents socialistes van aplicar les seves armes de seducció.

González i Zapatero han aconseguit donar suport al Govern del PP sense renunciar a les seves singularitats individuals. Val a dir en honor de tots dos que Rajoy és l´únic factor que els uneix. En el cas del primer president socialista, que mai va donar facilitats a UCD ni als populars durant la seva carrera política, el sobtat suport a la Moncloa cursa sense baixar de la condescendència amb la qual predica habitualment als espanyols des que els supera en patrimoni.

Si la fascinació manté el seu vigor, no pot descartar-se que González i Zapatero apareguin en els vídeos promocionals d´una eventual reelecció de l´actual president del Govern. Malgrat que ningú dubtaria de l´ortodòxia de la seva fe, no es pot acusar els líders socialistes d´un dogmatisme que condemna els dissidents a l´exclusió. Plantegen fins i tot una generosa redempció per a Sánchez. Només ha de donar suport en tot a Rajoy. Si vol continuar al capdavant del PSOE, ha de deixar de ser socialista. Els seus predecessors li han ensenyat el camí.