Escric trist i amb disgust aquest article i sé que potser s'enfadaran alguns amics, però la realitat és més poderosa que el voler o el desig de quedar bé. La dolça fantasia s'ha anat esvaint com una suau boirina i ara sotgem amb claredat el paisatge nu, real i complicat. Era sabut que l'Estat espanyol actuaria no actuant políticament, tot deixant passar el temps a la gallega manera i que, també, algun cop actuaria de veritat manejant les armes legals o endinsant-se en les poderoses i temibles clavegueres parapolicials o paralegals.
Aquest anhel independentista com era d'esperar ens deixaria sols, puix que no compta amb les simpaties dels ciutadans que voten els grans partits, representats en les Corts de Madrid (ja sé que a alguns això no els importa gens). El partit espanyol que està més a prop nostre, Podem, ja intuïa que el referèndum probablement no se celebrarà per culpa del PP i del PSOE, i si es materialitzés sempre ha declarat que no vol una Catalunya separada.
No sé si es farà el referèndum, ni amb quines condicions, però només tres partits el volen i tots tres volen que guanyi el sí, malgrat que no sé del tot cert si els votants del PDeCAT, fins alguns dirigents, votaran sí. El gran error és no haver arraconat el PP i C's i anar plegades la resta de forces amb un objectiu comú negociat: el PSC, els Comuns, la CUP, JxSí i ERC.
JxSí i la CUP són numèricament poca cosa per la realització d'un referèndum representatiu del sentiment i la voluntat de les persones que viuen a Catalunya. Cert que encara tenen majoria en el Parlament català, però no ens hem de fer trampes al solitari i recordar que la seva representativitat és petita, el 47,7% i amb la baixa de Germà Gordó no sé calcular el percentatge, ni tampoc sé quina és o serà l'actitud del «trànsfuga». He escrit «poca cosa numèricament» perquè no és tan segur que els votants del PDeCAT votin segregació. Pel que es veu l'ex-CiU no havia de comandar el procés.
Un dels tres partits, el PDeCAT, ha sofert un revés inopinat: un conseller, Jordi Baiget, ha estat fulminantment cessat per en C. Puigdemont, sembla que amb l'oposició d' A. Mas i d'altres cabdals dirigents de l'exCiU; un símptoma del conflicte generacional que viu el partit, un partit que vota gent gran que té por perquè va viure sota el franquisme. J. Baiget exercí la llibertat de pensament i d'expressió declarant que ell opina que hi ha una gran analogia entre el referèndum de l'1 d'octubre i el 9-N. Aquest posicionament sincer, malgrat la retractació posterior, exterioritza la turbulència que enterboleix els caps de molts militants de l'ex-Convergència, que tenen por de veritat a les reaccions de l'Estat espanyol o que ells simplement pretenien euskaditzar Catalunya amb un règim foral com el seu i no entrar de ple en l'independentisme.
Perquè per alguns militants de l'ex-CiU la forta tensió estratègica entre els dos governs es desllorigava amb diners i més reconeixement cultural i afectiu i no com una nació del tot esqueixada de l'espanyola. L'amenaça de convocar el referèndum era un pols de força que es feia a l'Estat per obtenir guanys i un cop aconseguits deixar-ho córrer, tancar-lo en un calaix del despatx del president de la Generalitat i treure'l en el futur, si les condicions econòmiques i polítiques esdevinguessin desfavorables i el guió de la historia així ho exigís.
Cal també mencionar els militants de CiU -jo en conec uns quants- que s'han donat de baixa, alguns d'ells, com Fernández Teixidor, exconseller de la Generalitat, han format un nou partit de centre amistançat amb Catalunya i l'Estat espanyol. Últimament han esparracat el carnet del PDeCAT Germà Gordó, un pes pesat del període d'Artur Mas, l'exalcalde de Canet de Mar, Jesús Marín, i Teresa Pitarch, expresidenta de l'Institut Català de la Dona. Ni a ERC ni a la CUP hi ha dissensions ni baixes de militants. De fet molts ja estan convençuts que qui lidera el procés que ha de culminar en un referèndum és l' Oriol Junqueras, encara que la cara visible sigui en Carles Puigdemont.
Un dels greus errors polítics és no haver-se acostat políticament al PSC, que segueix hegemònic demogràficament en el món municipal i domina Santa Coloma de Gramenet, l'Hospitalet, Tarragona, Lleida etc. La concentració d'alcaldes en el paranimf de la Universitat de Barcelona es correspon a un 41% de la totalitat de municipis de Catalunya. Mal senyal.
Cert que el PSC ha ballat endavant i enrere en la qüestió de l'autodeterminació, no ha mantingut de cap manera un criteri fix, sinó que segons les circumstàncies ha dit ni blanc ni negre, ni or ni plata, ni sí, ni no, el pare carbasser. Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i integrada en la nova executiva del PSOE, ha declarat: «Els ajuntaments governats pel PSC no col·laboraran en el referèndum d'independència». El seu argument és que no cal la independència perquè ara el PSOE ha recuperat el federalisme, potser algun dia recordaran el seu republicanisme.
José Maria Aznar profetitzà que Catalunya es trencaria des de dins. Hem de reconèixer que així ha anat, car no es pot dir que els del PSC no són catalans, però pensen de forma diferent dels que impulsen la secessió. Si es prohibeix el referèndum (potser quan el lector llegeixi aquest article, la prohibició s'ha fet efectiva) ens trobarem amb una part de Catalunya desorientada i emprenyada i en alguns casos descaradament hostil contra Espanya. Però potser Catalunya encara no està prou madura per a una dinàmica de confrontació amb l'Estat?
En l'arc d'entrada de les portalades d'alguns temples romànics hi ha gravades dues lletres gregues, alfa i omega, amb clar significat apocalíptic. Alfa és la primera lletra, omega, l'ultima: principi i fi. En l'Antic Testament alfa i omega, representen una referència a Déu, el qui era, el qui és i el qui ve.
