Des de fa un cert temps, s'han intensificat els debats sobre l'encaix social de nenes i nens. És com si pel sol fet de tenir pocs anys fossin susceptibles d'un xoc de legitimitats permanent. Com si el món adult fos una entitat fèrria i uniforme que no té altra alternativa que aplicar les seves inapel·lables normes, com si les criatures portessin implícit un desafiament a les regles del joc quotidianes.

Últimament s'ha parlat, entre d'altres coses, del que poden mirar i del que no, d'hotels que els convertirien en empestats per al bon govern de l'oci adult i fins i tot de la seva actitud a determinades litúrgies diàries. Fixeu-vos, per exemple, en la cara que posen la majoria d'usuaris d'un transport públic quan hi ha un nen que crida o plora: se'ls veu irritats, molestos, perquè aquell ésser minúscul altera el seu anhel de silenci malgrat portar uns bonics auriculars.

Sempre m'ha semblat fascinant la gent que s'autoproclama al·lèrgica als infants perquè n'han vist un fent alguna cosa reprovable i ho extrapolen a la resta sense cap mena de matís. Primer de tot, el que convindria assenyalar és que cap nena o nen ha vingut al món amb un manual d'instruccions per putejar-lo; potser el que passa, en el pitjor dels casos, és que els pares no han sabut donar-li les eines necessàries per a la vida en societat. Després hi ha la constatació que les criatures, al capdavall, acaben tenint la seva capacitat d'improvisació, i una mala tarda no té edat ni denominació d'origen. La paciència, en canvi, per limitada que sigui, també pot ser selectiva, i ells se la mereixen força més que els adults i les seves dèries mal gestionades.

Aquesta insistència d'alguns a convertir la mainada en una anomalia no fa altra cosa que apuntalar una evidència: no es tracta de si es tenen fills o no per entendre-ho, el problema és que hi ha qui no recorda com era de petit. En el fons potser és un problema d'enveja malsana, perquè de grans també voldríem riure, cridar, plorar o exclamar-nos sense limitacions i, en canvi, hem sucumbit irremeiablement a la tirania del que malanomenem maduresa.