L escriptor anglès Chesterton va escriure en una ocasió que «és l´odi el que uneix els pobles, ja que l´amor constitueix sempre un acte individual». És possible que sigui veritat, encara que jo voldria creure que no. La història de les grans tragèdies de la humanitat compta amb el comú denominador de la por o del ressentiment, de l´odi o de la rancúnia. Tocqueville, al segle XVIII, va observar amb agudesa que el principal vici que afecta la democràcia consisteix en l´enveja, ja que el seu instint més bàsic és el d´una igualtat radical que mai pot assolir. De l´enveja al ressentiment hi ha un salt qualitatiu que necessita de la ficció per produir-se. Atinguem-nos a la realitat: gairebé des de qualsevol paràmetre que utilitzem, el món en què vivim resulta el millor dels coneguts. Els drets de les minories a Occident -sexuals, religioses o ideològiques- són reconeguts i emparats com mai abans en la Història. La xarxa de protecció social és prou generosa com per garantir uns mínims dignes a una immensa majoria de la població: habitatge i alimentació, sanitat i educació gratuïtes, assegurança de desocupació i pensions públiques. Per descomptat que no es tracta d´una situació ideal -per començar cap ésser humà ni cap societat són perfectes-, però en qualsevol comparació amb el passat vam sortir de nou guanyant. De fer cas a Steven Pinker, el fenomen de la violència ha disminuït globalment: hi ha menys guerres i resulten menys sanguinàries. Moltes societats han vist com es redueix a mínims històrics la seva població presidiària. Prop de la meitat dels joves europeus aconsegueixen acabar els seus estudis universitaris i molts més compten amb el títol de la secundària i amb algun mòdul professional. L´esperança i la qualitat de vida s´estenen gràcies, en gran mesura, a la tecnologia. Es viatja molt més que abans i la connectivitat permet un accés immediat a la cultura i la informació. Les grans bosses de pobresa mundials es redueixen any rere any i els països emergents van integrant-se de forma accelerada en la classe global dels consumidors -disposen de frigorífics i televisors, casa en propietat i automòbils, ecògrafs i vacunes.
L´objectivitat ens parla d´una millora indiscutible, amb tots els legítims matisos que es vulguin aportar. És just que així sigui, ja que el progrés, igual que la democràcia, es construeix sobre la fragilitat dels homes -«aquest fang de l´Edèn», en paraules, crec, de l´escriptor napolità Erri de Luca- i no sobre la falsedat d´un Estat perfecte, d´una puresa impossible. És la paciència crítica i exigent dels ciutadans la que construeix la democràcia, i és la impaciència demagògica dels populistes què la destrueix. Tenir cura de la democràcia exigeix ??rebutjar el ressentiment i l´odi. Exigeix ??conrear la veritat davant d´una ficció interessada i tendenciosa que ens fa creure que vivim en el pitjor dels mons possibles, quan cap paràmetre objectiu ho constata. Exigeix ??afrontar amb maduresa els problemes indefugibles que afecten la nostra societat i no cedir a retòriques divisives ni a l´amenaça de la implosió identitària. Exigeix, en definitiva, preservar els valors d´una democràcia integradora de tots davant de la voluntat de ruptura d´uns pocs. Encara que aquests pocs siguin molts. Tot i que aquests molts arribin algun dia a formar una majoria, com ha passat recentment amb la victòria de Trump o amb el Brexit. En democràcia, ni la por, ni el ressentiment, ni la rancúnia ni l´odi poden ni han d´unir els pobles.
