Nascut l'any 1946 he conegut un món ja extint en blanc i negre, pràcticament cap dels hàbits socials actuals manifesten la idiosincràsia d'aquell període. Conservem els mots, però molts han sofert una metamorfosi significativa que els ha portat a adquirir noves accepcions. Parlem amb els mateixos vocables, nogensmenys una persona de l'any 1950 no ens entendria, puix que els conceptes actuals són diferents dels d'abans. Cert que les paraules romanen vives, com família, matrimoni, festeig, escola, mestre, capellà, amistat, festa, ajuntament, poble, etc., tanmateix les idees que ara defineixen no tenen gaire o gens concordança semàntica amb les d'antany.
Prenem per exemple el terme «matrimoni», a hores d'ara no és la unió indissoluble d'un home amb una dona, duradora fins que la mort els separi, tampoc la família, hodiern, té relació amb aquella concepció patriarcal, fins explotació dels fills i la submissió obligada de la dona al marit i el llenguatge ho explicitava: «El meu home m'ho ha manat» el que implicava un dialèctica d'amo i de serventa. Els fills creixen més de pressa, les noies maduren abans, el conflicte generacional ha minvat o desaparegut perquè el clos familiar s'ha democratitzat i el principi indiscutible d'autoritat paterna s'ha fos.
Els ajuntaments presents són democràtics i la cohesió veïnal i comunitària no és la que havia sigut, moltes festes locals han desaparegut per manca d'assistents. L'esperit popular, la cohesió al grup natal s'han esvaït i moltes persones en anar-se'n a fi de progressar del lloc on van créixer han tallat el nus sentimental amb els propis orígens i han assumit els de la població on resideixen o no.
Per altra banda, els pobles estàtics, sotmesos a un ensopiment secular, han canviat; jo no reconec el meu propi poble des del punt de vista urbanístic, ni popular. Han tallat els boscos, han arrasat les vinyes i els horts i s'han aixecat urbanitzacions arreu enfilant-se pels turons que encerclen la vila. Els carrers comercials de la meva infància i adolescència han desaparegut. Les botiges de tota la vida, les fondes, els comerços han tancat les portes i la compra i venda s'ha desplaçat a altres barris, alguns inexistents, en els territoris d'antigues vessanes, prats, on pasturava el ramat, camps de conreu o simplement hi havia el mas amb el seu paller, la quadra, les pomeres i els horts creuats per un rec per regar-los.
Quan es desconstrueix l'aspecte urbà dels pobles les obres també es fan a la memòria col·lectiva, per això el meu record no reconeix bé els aspectes nous que s'han produït en l'espai conegut i estimat; també he observat amb sorpresa en tornar a llocs impressionants coneguts de nen, que s'han esquifit, que han perdut la grandària, l'espectacularitat que em captivà; en realitat les coses no s'han encongit, jo m'he fet un grandolàs.
Els estius de la meva infància ens divertíem molt en la rutina avorrida quotidiana. Ens avorríem tant que mai no sabíem què fer de nosaltres mateixos i tampoc se'ns ocorrien peripècies per fugir del tedi habitual. Us ho explicaré bé: matins a la riera saltant de pedra en pedra fins arribar al Gorg Nou, d'amagatotis ens banyàvem en el gorg prohibit perquè se'ns assegurava que un s'hi havia negat i que hi havia el perill de remolins latents. Aprofitàvem l'excursió pel camí de l'aigua per desmuntar les cabanes del nens dels altres carrers, igual que ells havien fet amb les nostres, si ens els ensopegàvem la baralla era segura, tret que haguéssim fet una treva.
El dinar a la una, i excepte el dijous, dia de l'arròs covat, escudella i carn d'olla. Sifó a la taula i vi blanc que jo havia comprat al celler i que havia traginat a casa en una garrafa de vidre que voldria haver-la trencat de tan pesada si no fos que m'haurien clavat un clatellot. Al cap d'uns anys quan vingueren a l'estiu a sojornar els senyors, a casa entraren plats moderns com l'arròs d'estiu, els espinacs a la catalana, el puré de patates amb escalivada i maionesa. Les llars no gaudien d'electrodomèstics. Recordo quan a la nostra llar arribà la «cuina econòmica» en la qual es podien enfornar els macarrons, després la rentadora, la nevera, el pare comprà un 600. Ens estàvem modernitzant.
A les tardes, al casal d'estiu, uns voluntariosos seminaristes ens entretenien, ens llegien les peripècies d'en Massagran d'en Folch i Torres, i quan afluixava la calor passejàvem pels environs frescos. A la nit, com que encara no existia la televisió, acostumàvem a entrar als horts i rebíem sempre perquè a cap amo del tros li agrada quedar-se sense fruita. Un nen que no fos ben apallissat de petit mai seria un home de debò.
La televisió arribaria molts anys després; els bars la situaren en un lloc visible i omplien el local les nits dels dissabtes (per fi la dona entrà en el cafè dels homes!) i els dies de partits de futbol. Tampoc havia arribat la Coca-Cola; una empresa gasificadora, on anava a comprar-hi dues pessetes de gel, posà a la venda taronjades i llimonades que bevíem els diumenges a l'hora del vermut. Jugàvem molt al carrer a futbol perquè no teníem cap camp; ens destorbava l'autobús, que anava a Barcelona o algun carro tirat per bous. La plaça de la vila era el pati, un esplai sense monitors, i allà improvisàvem animalades fins que els grans ens feien fora a cops de coça.
Sense cinema el diumenge perquè el teatre parroquial era un forn, només, podíem anar a l'altre cine si les pel·lícules eren aptes, un fet infreqüent perquè sempre una de les dues venia assenyalada amb un «3 R», que moralment significava una qualificació no permesa (la R significava objeccions morals). Un grau més elevant era el 4 que segons el rector eren de pecat mortal, nosaltres podíem veure del 3 en avall. En aquest ambient social desplegàrem la nostra infància i tot amb l'esperança de convertir-nos en homes de debò.
