El conflicte suscitat pels riders de l´empresa Deliveroo m´ha rejovenit trenta anys, recordant-me que el 1986 jo era un professor col·laborador de docència i recerca de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat de Barcelona que estudiava amb tota atenció les sentències del Tribunal Suprem i els casos en què l´alt tribunal havia de pronunciar-se sobre nous supòsits jurídics fruit de noves realitats laborals. I certament, el cas dels missatgers va ser un d´ells, i l´esforç argumental de la sentència de la magistratura del treball núm. 15 de Barcelona va donar els seus fruits en termes jurídics amb l´acceptació posterior per part del TS de l´existència de relació laboral dels missatgers amb l´empresa per a la qual prestaven serveis «mercantils» (havien subscrit un contracte de transport), però perquè això es produís va ser necessari que hi haguessin accidents durant la feina i que es constatés la manca de protecció davant d´aquests per inexistència (formal) de relació jurídica laboral.
I ara, el 2016 i 2017, això sí amb una realitat tecnològica ben diferent de la de finals del segle XX, tornen els conflictes laborals amb ocasió de semblants prestacions de serveis, ja que en aquella època ja començava a florir el negoci del lliurament de menjar a domicili, i ara s´ha modernitzat i desenvolupat a una escala molt més gran. Per això, cada vegada més, crec que el pròxim curs acadèmic dedicaré un cas pràctic a l´anàlisi i estudi d´aquestes «noves formes de treball», que sens dubte serà d´especial interès per als meus joves alumnes, que potser, no seria d´estranyar, hagin dedicat part del seu temps «lliure» (de l´estudi) a guanyar alguns diners i a gaudir de l´ús de la bicicleta o de la seva motocicleta (l´ecologia també influeix en els canvis de les pautes organitzatives de prestació de serveis).
La denúncia presentada posa l´accent, tal com s´explica a la nota de premsa del despatx que porta la seva defensa, en el fet que la situació de prestació de serveis es fa amb una vinculació mercantil fraudulenta que intenta amagar una relació de naturalesa purament laboral, obligant les persones contractades a donar-se d´alta en el règim d´autònoms i alhora a complir uns horaris, sotmesos a un control absolut per part de l´empresa sobre l´execució dels repartiments i amb sancions en cas de rebutjar alguna de les comandes.
Assumeixo que corro el risc de ser considerat una persona, un professional del dret, poc adaptat al canvi tecnològic i al seu impacte sobre les relacions de treball, per no prendre en consideració com poden influir aquests canvis en les realitats jurídiques contractuals, sense oblidar també que ara és cada vegada més gran, diuen, l´ànsia de llibertat i flexibilitat que desitgen els que presten uns serveis com els que s´han situat en el punt de mira del conflicte actual, és a dir dels nous missatgers del segle XXI, els riders, que reben sessions de formació no per formadors sinó per trainers, i que fan servir la bici o moto, aparentment, amb gust i alegria durant diverses hores del dia per prestar la seva activitat. Amb sinceritat, no crec que sigui un «vell professor», almenys encara, que s´ha quedat ancorat en els anys vuitanta del passat segle XX i que desconeix la realitat actual. Crec que soc una persona que té la sort en aquest cas, avantatges per una vegada de l´edat, d´haver conegut una realitat molt semblant a l´actual, només que fa trenta anys, i que pot comparar, no només amb normes i sentències sinó també amb el seu record d´allò que esdevenia en els anys vuitanta, l´activitat dels antics missatgers amb la dels actuals riders.
I a tot això, m´estic oblidant del cas concret que em va animar a redactar aquest article, el conflicte, primer social i ara ja també jurídic, dels riders de Deliveroo (és a dir dels ciclistes o motoristes, però reconec que és més modern utilitzar el terme anglès, tot i que, com bé sabem, el nom no faci la cosa o, dit en termes més jurídics, no importa la denominació del contracte o dels termes utilitzats en aquest sinó del seu real contingut). Perquè, aquests nois i noies, alguns no tan joves, em pregunto què són jurídicament parlant: Autònoms? Col·laboradors? Treballadors assalariats? Transportistes? La seva activitat és la seva font principal o només ocasional d´ingressos? Treballen quan volen, com volen i on volen?
Pels conflictes que s´han suscitat en els últims mesos no sembla que tinguin el mateix criteri algunes de les persones afectades que la direcció de l´empresa, encara que aquesta no hagi emès, almenys fins on el meu coneixement arriba, cap comunicat o facilitat cap informació oficial, i pública, sobre tal conflicte. Sí que ha actuat via informàtica, posant-se en contacte amb els seus riders, per comunicar-los el canvi de contracte, i també per reduir o suprimir activitat a alguns dels més conflictius. Serà interessant saber com actua la Inspecció de Treball i Seguretat Social davant les denúncies presentades, i com resoldran els jutjats socials, si es planteja l´existència d´un acomiadament, la possible existència de relació contractual laboral o bé si acceptaran que estem en presència d´un treball autònom tal com postula l´empresa.
En fi, el nou i el vell Dret del Treball units. Ja tenen material els joves investigadors per seguir treballant sobre les relacions laborals en l´economia (real en alguns casos, només formalment en altres) col·laborativa. I rejoveneixo intel·lectualment, quan trobo a l´hemeroteca de La Vanguardia el meu article «Relació laboral entre missatgers i empreses», publicat el 18 de maig de 2016, en el qual feia una síntesi de la sentència del TS de 28 de febrer d´aquell any, qualificava d´impecable «la sentència de la magistratura dictada el 1984 pel magistrat Fernando Salinas, recordava que el conflicte jurídic se suscitava per «l´incessant increment, al llarg dels últims anys, d´aquest col·lectiu, i la progressiva generació d´ una consciència reivindicativa, en particular a partir de greus accidents de trànsit soferts per diversos d´ells» i concloïa d´aquesta manera: «Queda clar, en conseqüència que la relació jurídica existent entre els missatgers i les empreses per a les quals treballen és de caràcter laboral ordinari o comú, i que li són d´aplicació totes les normes laborals sobre regulació de condicions de treball, salaris mínims, drets col·lectius, etc. Penso que ara és el moment per avançar en la regulació negociada de tals condicions a través de la negociació col·lectiva, a fi d´unificar les condicions laborals d´aquests treballadors i aconseguir de manera una regulació estable i justa d´aquestes, tant per les empreses com per als treballadors».
Segueix sent vàlid el meu article de 1986? Jutgin els lectors i lectores del Diari.
