La lectura de l´article del Sr. Lluís Bosch Martí en el Diari de Girona del 23 de maig sobre els morts de la Guerra Civil em porta a oferir les reflexions que segueixen, perquè una vegada més m´he trobat amb informacions fragmentàries. En aquest cas, resulta que la guerra dura fins al 1945, però no es parla del caos polític que es troba en els seus orígens. Ja sé que qualificar de caos la situació que hi havia a Espanya al juny del 1936 fereix moltes sensibilitats, però negar-ho no em sembla lleial.
Tal com diu en Raimon en una molt estimada cançó, jo tampoc vaig veure tot el que la gent amb plor li va contar. Però entre el que molta gent m´ha contat, de viva veu i per textos escrits, he vist que qualsevol anàlisi dels fets que vulgui ser imparcial ha de tenir en compte tot el que va passar en un mínim de vint anys, del 1931 al 1950. Tot vol dir tot: lleis, polítics, partits, legalitats, il·legalitats, controlats, incontrolats, favors, contres, etc. En resum, tot el que incidia sobre cada persona i la portava cada dia a fer, a la vista o d´amagat, el que feia. A falta de saber els morts del 1931 fins al juliol del 1936, accepto que el conjunt del 1931 al 1950 s´ha de moure al voltant dels 450.000 morts. Paga la pena intentar treure´n alguna lliçó.
No s´explica gaire que la Segona República era il·legal i que de democràtica, és a dir, de voler satisfer al màxim els desigs dels ciutadans, en tenia ben poc. Potser l´única cosa era que va sorgir després d´unes eleccions municipals. La il·legalitat li venia de no ser fruit de cap plebiscit ni votació triada pels ciutadans, sinó d´una imposició de polítics pro-república a través d´aldarulls, manifestacions i concentracions al carrer.
El que va ser molt més greu que la il·legalitat, va ser l´absoluta falta de sentit democràtic, de respecte a les idees dels altres. Quan el govern republicà va quedar consolidat (i ja he dit com), certament es van implantar els nous drets cívics, però al mateix temps, i malgrat que sobre el paper es reconeixia la llibertat de culte i de creences, la manera de pensar de moltes de les noves autoritats va portar, abans d´un mes, als assassinats i a la crema d´esglésies. I més endavant, fins al juliol del 1936, cada vegada pitjor. Sobretot, quan a les eleccions del febrer del 1936, els que es van apropiar de la victòria i del govern, no van poder ensenyar mai un recompte creïble que ho justifiqués.
Els progressos cívics, com la igualtat d´homes i dones, l´important augment de l´escolarització i de la sanitat pública, el vot femení, un règim agrari més equitatiu, la supressió de la censura, etc., van quedar de seguida tacats per les arbitrarietats admeses per unes autoritats que se sabien en perill si els organitzadors dels aldarulls, manifestacions i concentracions decidien fer-los fora. Es pot impartir justícia en aquestes condicions?
El gran què de la segona república va ser no corregir la falta de democràcia amb la qual va néixer. No precisament des del punt de vista jurídic, que això es podia haver arreglat amb el pas del temps, sinó per la falta de respecte al ciutadà, per la falta d´un interès dels governants i de les autoritats en un ordre públic acceptable per a la majoria dels ciutadans. Es va tolerar la impunitat dels assassinats, incendis i destrosses, fomentada a més per alguns líders polítics que veien la desaparició de les idees catòliques com un fet positiu a encoratjar.
Torno a preguntar-me el perquè. És difícil que cadascú no trobi causes que s´avinguin amb la seva manera de pensar i només es poden fer propostes. Ho faig amb la finalitat d´evitar que les indubtables bones intencions d´alguns aspirants a reformadors, ens posin en risc que els fets es repeteixin. A l´any 1990, algú s´imaginava que al mig d´Europa passaria el que va passar a l´ex-Iugoslàvia?
Deixant de banda que la major part dels 450.000 morts cal atribuir-los a una preparació deficient del cop d´estat i a un exèrcit antagonista amb massa comissaris polítics, coses que van convertir en tres anys de guerra el que ben fet hauria durat una setmana, al meu entendre, hi ha dues causes principals. Per una banda, l´escassa democràcia dels successius governs de la república, formats per polítics que no estaven disposats a cedir el govern al contrari encara que guanyés les eleccions, i es mantenien en el poder a través de tripijocs, aldarulls i manifestacions. Per l´altra, la voluntat d´imposar la pròpia opinió sobre el mètode a emprar perquè la societat esdevingués justa, no repressiva, feliç, etc., és a dir, el que tots volem encara que discrepem sobre el mètode. La voluntat de no cedir el govern va portar als tripijocs, als aldarulls i a la falta de seguretat. La voluntat d´imposar la pròpia opinió per sobre de tot, va portar que cada vegada fossin més els ciutadans que no volien falta d´ordre ni arbitrarietats com van ser les lleis antireligioses. El resultat va ser un descrèdit d´uns i altres, que va acabar com tots sabem.
Cal fer tot el possible perquè ningú afavoreixi que puguin repetir-se les barbaritats del 1931-50 a Espanya i del 1990-1996 a l´ex-Iugoslàvia. L´únic que es necessita és que cadascú, militants, simpatitzants i ciutadans, parli i actuï com un demòcrata lleial, que acostumi els governs que, no imposant les pròpies idees gràcies a un 51%, procuri satisfer el major nombre possible d´aspiracions ciutadanes.
Dic això perquè actualment ja es volen imposar massa coses unilateralment, per pura opinió personal. Tot presumint de demòcrata, es vol prohibir el que no agrada: missa a la televisió, escoles diferenciades, professió militar, llibertat per triar escola, etc. Jo demanaria més respecte per al primer valor republicà: la llibertat de pensament. I també per a la primera obligació d´un governant: el mínim de prohibicions i d´imposicions.
