Els sociòlegs asseguren que pràcticament ja no existeix la classe obrera, però això no és del tot cert. El que està desapareixent és la classe obrera tal com la coneixíem al segle XX -treballadors industrials per compte d'altri, empleats en grans fàbriques i gairebé sempre sindicats i amb ideologia d'esquerres-, però la classe obrera segueix existint i potser no estigui parant de créixer. Només cal fer una volta per qualsevol ciutat per veure quina mena de treballs són els més habituals: cambrers, repartidors a domicili, reposadors de supermercat, empleats d'hostaleria, obrers de la construcció. I això és classe obrera, es miri com es miri. El que ha canviat és que molts d'aquests treballadors estan obligats a ser autònoms (una nova fórmula d'esclavitud, ja que se suposa que ells mateixos són els seus propis patrons, quan això no és cert: segueixen depenent d'un empresari per cobrar el seu sou). I el que també ha canviat és que molts d'aquests treballadors no responen als esquemes ideològics que se'ls atribuïa en el passat. I això desconcerta alguns. O fins i tot els molesta.
Fa diverses setmanes que convisc amb un grup de pintors que estan arreglant els buits de l'escala i repassant la façana. També veig cada dia les empleades del supermercat. Des que han començat les vacances, una d'elles ha d'anar a treballar amb la seva filla de set anys, a la qual veig sovint jugant sola prop de les caixes. Un dia la vaig veure fent-se un collaret amb la cadena de seguretat de les taquilles que es fa servir per deixar amarrades les bosses de la compra. Un altre dia estava jugant amb el fill d'una compradora a fer carreres davant de les góndoles dels congelats. Un altre dia estava asseguda a terra, pintarrajant un quadern de dibuix amb llapis de colors. La seva mare la vigilava de cua d'ull des de la caixa o des dels exhibidors, si li tocava anar a reposar articles. Durant aquest temps no he vist mai la mare alterada ni perdent les bones maneres. Tampoc la nena. Per a mi, això és una callada i modesta prova d'heroisme quotidià. Per la resta, sospito que aquesta mare canviaria tots els discursos vehements sobre el feminisme per un decret que organitzés activitats a les escoles durant tot l'estiu, de les vuit del matí a vuit del vespre.
Quant als pintors, més o menys puc fer un retrat robot del que pensen per les converses que mantenen. No parlen gaire -la calor és excessiva per perdre forces xerrant-, però de tant en tant fan una pausa i conversen una estona. No són gent sofisticada, és clar, però no tenen un pèl de tontos. Potser són de les poques persones que encara creuen en coses elementals en les quals creien els seus avis. Creuen en la família, en els seus fills i en la feina que fan -de la qual estan molt orgullosos- igual que creuen en les diversions més corrents i en una vida sense grans sobresalts. No somien viatjar enlloc, sinó a passar-se dues setmanes a la platja, sota un tendal de lona, envoltats de familiars i amics -cosins, nebots, cunyats, fins i tot sogres-, bevent cervesa i menjant la síndria fresca que guarden a la nevereta. Volen passar-se hores i hores escoltant flamenquito i reggaeton, parlant de futbol o explicant acudits dolents. No demanen més. A diferència de nosaltres -els que anem d'intel·lectuals-, ells són gregaris i gaudeixen de la companyia: gossos, nens, avis, tots junts. Per això no s'identifiquen amb el discurs imperant en l'esquerra que els parla de coses que no entenen (LGTBI, heteropatriarcat, plurinacionalitat). En el fons, coneixen la vida molt millor que els líders de l'esquerra que parlen des de les seves confortables bombolles a la universitat o en l'activisme subvencionat. I això els fa més escèptics i més propensos al sentit comú, una qualitat que gairebé no existeix en els discursos polítics. Per la resta, tenen un sentit innat de la lleialtat -a la família, al seu treball, al seu barri, al seu equip de futbol, fins i tot a la seva pàtria- que ha desaparegut per complet del pensament habitual de l'esquerra que diu representar-los.
Per descomptat que volen salaris dignes i unes condicions dignes de treball. Per descomptat que volen continuar vivint en una societat que no s'ensorri ni que els obligui a emigrar a un altre lloc. Però no entenen el llenguatge dels que suposadament diuen representar-los. El seu món és diferent: més elemental, més antic, més refractari als canvis, més ancorat en el passat. Això no vol dir que siguin retrògrads en matèria de costums -no ho són i accepten els canvis-, però sí que comparteixen idees molt més tradicionals. Per a ells, em temo, segueixen important coses -la família, la responsabilitat, el treball- que ja no importen als intel·lectuals que volen crear una nova societat a força de nebulosos projectes d'enginyeria social. I això explica moltes coses. O més aviat tot, en realitat.
