Dignitat és la primera paraula que em ve al cap quan penso en Catalunya. La dignitat amb què la major part dels catalans van reaccionar davant de la sentència humiliant del Tribunal Constitucional sobre l´Estatut d´Autonomia, una resolució que l´actuació del Govern espanyol des d´aleshores ha demostrat fins a quin punt era el fruit d´una manera excloent d´entendre Espanya que el PP ha assumit com a pròpia: decidir sobre Catalunya obviant el que en pensin els catalans. N´hi ha que es van escandalitzar quan en Pep Guardiola es va referir a Espanya com un estat autoritari. Dissortadament, de nous arguments per justificar el qualificatiu utilitzat per Guardiola, en sorgeixen cada dia. A mi m´escandalitza, per exemple, que s´hagi obert un procediment judicial contra el president Artur Mas, amb una reclamació sobre el seu patrimoni personal, pel fet d´haver complert el que li reclamava la societat civil, el que el Parlament de Catalunya defensava i el que el Govern que ell presidia va acordar. On són els límits ètics del Govern espanyol? Després del documental Las cloacas de Interior, queda clar que no són gaire diferents dels que van portar en el seu moment a beneir i a finançar una organització terrorista, els GAL. El dilema principal que tenim davant nostre, des del meu punt de vista, no és si Catalunya s´ha d´independitzar o no. L´aspecte crític és el model d´estat. Sobre quins fonaments es legitimen unes institucions que ens fan pensar en l´època franquista quan els ciutadans eren tractats com a súbdits que s´adreçaven a l´Administració suplicant que se´ls concedís el que era legítim. Quan els polítics disposen d´una manera arbitrària del poder públic que gestionen i ho fan amb presumpció d´impunitat es produeixen fets que molts percebem com una violació dels nostres drets essencials. Amb el mateix esperit que ha permès la continuïtat de la personalitat d´un poble derrotat militarment l´any 1714 o el 1939, el nostre país continua bategant amb la força serena i constructiva que ha requerit la superació de les desfetes. I el treball i el progrés continuen definint una manera de ser i de fer que ha merescut el reconeixement i l´admiració de molts, des de les multitudinàries manifestacions presidides per l´esperit cívic fins al dinamisme econòmic, científic, artístic... El calendari va avançant i ens acostem a dates decisives. La Generalitat, en coherència amb un sentiment àmpliament compartit, ha optat per no fer passos enrere i ha demostrat una actitud de fermesa, mentre el Govern espanyol s´amaga rere els tribunals per evitar de projectar al món la seva condició intolerant, fruit d´una concepció d´Espanya on la diversitat és una nosa que, obligats per unes circumstàncies excepcionals, la mort de Franco va obligar a reconèixer sense que alguns hi hagin cregut mai. Sí, parlem de dignitat i dels qui actuen amb la mentalitat de vencedors d´antigues guerres. Al món d´avui, tan intercomunicat i on el coneixement és a l´abast de tothom, no es pot negar el dret dels pobles a decidir el seu futur.
