Monferrer i el barri de la Mina

En Josep Maria és un sacerdot escolapi sui generis, humil i reservat. Ha fet molts anys de professor a La Mina i en pot explicar de l´alçada d´un campanar. Ell diu que els seus alumnes han estat els seus veritables mestres perquè ha après dignitat humana fins i tot d´una nena que es va haver de prostituir pel bé de tota una família. «Vaig ensenyar a una generació, i com que es casen joves, després vaig tenir a classe els fills d´aquells meus primers alumnes. Ara m´he jubilat quan hi tenia els nets». S´autodefineix com a sacerdot no practicant. Ens coneixem de temps i coincidim en les reunions del «Fòrum català de teologia de l´alliberament». Quan el 28 d´abril de l´any passat se li atorgà el «Memorial Joan XXIII», també per la seva tasca a la Mina, ho vaig saber a pilota passada pels diaris; aquesta vegada tampoc no m´havia dit res, però ho vaig llegir en un rotatiu el mateix matí del lliurament del guardó i m´hi vaig presentar. Em sembla que no m´hi esperava, però va estar molt content de veure-m´hi. «Per què no avises?» «Ja saps que soc enemic d´aquestes coses». «Ah, sí? Doncs et castigaré i et dedicaré un article», el vaig amenaçar rient. «No fotis, eh?»

Quan l´alcalde Porcioles construí La Mina se serví d´uns terrenys de Sant Adrià, ja que el municipi no existia jurídicament. Porcioles edificà un barri amb 15.000 habitants procedents de 268 poblets d´Espanya i 36 barris de barraques diferents. La Mina va ser des del principi una mena de gueto multiracial -amb domini de la població gitana-, veritable rebuig d´allò que la ciutat de Barcelona no volia, amb delinqüència, droga, prostitució i tràfics de tota mena. Tres escolapis, Francesc Botey, el pare Manovell i el germà Ferran, van anar-hi a viure, compartint la vida en una barraca, aviat transformada en centre d´educació, no pas per cap mena de pietós paternalisme sinó perquè l´altre veritablement s´entén quan vius al seu costat. Esdevingué un centre de dignificació i Botey aconseguí que els barraquistes gestionessin per ells mateixos cinc centres culturals diferents. Se la va jugar tant que acabà a la presó de capellans de Zamora. Monferrer fou un dels relleus d´aquells escolapis. «Per poder ensenyar llatí al Manolo, a més de saber llatí, abans has de saber què li passa al Manolo», li vaig sentir dir una vegada.

Quan els anys 69-70 es van demolir les barraques, va ser una operació estètica, per agençar la façana marítima de Barcelona, en això estem d´acord. «Hauria estat millor que fos una operació més humana, la veritat. Els polítics més aviat ens tenen abandonats, malgrat els problemes que hi ha al barri. Quan van bastir els pisos de la Mina van convertir el barraquisme horitzontal en barraquisme vertical... Va anar bé a la celebració dels JJOO i, després, per a aquell invent del Fòrum de les Cultures. La Mina quedava arraconada, sense visibilitat. I jo el que demano és que en tingui.»

Ho pot dir perquè hi viu. Porta al barri 42 anys, n´ha escrit la seva memòria en tres volums publicats per Octaedro -El Camp de la Bota: Un espai, una història, La història de Sant Adrià llegida des de la Mina i Història del barri de la Mina (1969-2000)- i, jubilat de professor, és director de l´Arxiu Històric de la Mina que ajudà a construir. «És voluntarisme pur. Amb els 250 euros que rebo de subvenció no puc pagar ni l´aigua. Els voluntaris hi inverteixen el seu temps i servidor la meva jubilació. Ara la gent ens ajuda. Tenim moltes entrevistes enregistrades. Allò de la memòria oral.... Si la gent no explica com vivia, la Història l´escriuen en majúscula els poderosos, i aleshores sempre resulta esbiaixada i meravellosa, perquè mai no expliquen els veritables problemes que ells mateixos, els poderosos de sempre, han provocat... Hem arribat a reconstruir la història de com era la colònia de camperols que treballava aquests camps abans de l´erecció dels pisos». Els fons ja emmagatzema 40.000 documents, entre els quals, una col·lecció de 1.300 fotografies de la Bota, entre les quals, el parapet on es van afusellar 1.700 persones ens els primers anys del franquisme, l´identificació d´onze dones executades on avui hi ha els edificis del Fòrum, les actes clandestines de la primigènia associació de veïns o les del trucat pla de transformació de la Mina que encara perdura... Hi guarda com un tresor el manuscrit de F. Botey sobre la cultura gitana, redactat a la presó de Zamora, o els treballs de la revolucionària Escola del Castell de les quatre torres, on els alumnes elegien democràticament els seus delegats en plena dictadura. «Van arrasar la xarxa familiar del Camp de la Bota per bastir el Fòrum. Ara tenim llum, carrers asfaltats, menys rates, però la xarxa humana es va desfer...» Ell, tanmateix, segueix treballant en pro de la xarxa associativa del barri maleït. «La història d´aquest barri és la història del que Barcelona no vol. Tenim prop de 20.000 drogoaddictes l´any perquè l´smart city els rebutja».

Fa un parell d´anys, arran del repartiment de pisos socials, uns desconeguts van rebentar els locals de la plataforma veïnal trencant vidres i enduent-se ordinadors... «Vam poder recuperar el disc dur, que si no...» També davant de l´Arxiu els van pintar una «K» d´un metre. «En el seu argot signfica Kabrón, vete del barrio. Però no penso pas anar-me´n. I consti que no soc gens valent, però, si ens assenyalen, alguna cosa devem fer bé i, altrament, tindrem més protecció de les altres esferes de la ciutat i del país... El problema és que la droga com a negoci és un tumor que s´irradia».

Les xacres del barri segueixen sent l´atur (altíssim com, en general, a tota la zona del Besós) i la droga (de 2010 al 2014 la narcosala ha augmentat més d´un 30% i ha arribat a més de 3.500 usuaris l´any), un negoci que s´expandeix, en relació a d´altres nuclis on s´ha establert (Ciutat Vella, Can Tunis, Nou Barris...). Hi ha gent estrangera amb problemes que ocupa blocs sencers i per aquí hi ha la clivella per on es trafiqueja. «Jo he presenciat operacions policials amb helicòpters i tot, des de les set del matí, i els expenedors avisaven els clients dient-los que tornarien a vendre a partir de migdia, quan hagués passat l´operació, i així era...»

Monferrer ajuda els veïns a exigir que Sant Adrià entomi La Mina com un barri més, i ja no depengui més d´administracions externes com el Consorci de la Mina. Voldria que les decisions, amb col·laboració veïnal, es prenguessin a Sant Adrià i no en un Consorci que al capdavall depèn d´un Conseller de la Generalitat que ni viu a la Mina ni en sap res de res. El sorteig de pisos per substituir el degradat bloc Venus, encara que fos legal, ho va demostrar per les tensions que es van crear.

Després dels parlaments oficials a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar, Monferrer parlà poc. Mostrà, això sí, en un power-point, mirades d´alguns dels seus alumnes. Esguards que valien molt més que les paraules. I demanà un aplaudiment per als seus educadors, els alumnes de La Mina allí presents, que estaven -em sembla- una mica sorpresos de trobar-se en aquell recinte.