Alguns temes es tracten d´una forma tan trivial, com si no tinguessin importància o de forma tan simplista que trobo a faltar rigor. Vegin alguns exemples:

- Sobre la corrupció. La primera cosa que sempre m´ha semblat òbvia és que un corrupte sigui un polític o una entitat (partit o institució) té dues formes d´afrontar-ho: pot penedir-se i aleshores ha de dir la veritat i retornar el que ha manllevat sense que valguin excuses i defensar-se del que sigui fals, o pot decidir defensar-se de totes les acusacions siguin certes o no sabent que està mentint. En aquest cas vol dir que no se´n penedeix i que pensa utilitzar tot el que li permet la llei, tot el que una democràcia com la nostra li ofereix i utilitzar totes les garanties legals incloses les argúcies, per tal de no explicar la veritat. Vostès creuen que en aquest cas es pot parlar de penedits? Jo, ho sento, però els penediments parcials de Millet i Montull o d´Oriol Pujol i altres per tal que els redueixen penes em semblen difícilment justificables com a penediments seriosos. I ja no diguem dels altres Pujols o dels Rato i companyia que s´han decidit clarament per la via de negar-ho tot. I què dir del Partit Popular o de l´ex-CDC, que no sols no es penedeixen de res sinó que ens volen fer creure que no han fet res mal fet. La veritat és que de vegades un pensa que ens prenen per ximples. I en el cas dels partits polítics el finançament il·legal és una perversió de la democràcia, és jugar amb avantatge (CDC o el PP varen concórrer a diverses eleccions amb avantatge) i si no es penedeixen, expliquen la veritat i retornen els diners robats, al meu entendre, queden desautoritzats per qualsevol iniciativa per afrontar la corrupció. En casos precedents els partits corruptes deixaven de tenir suport, perdien el poder. Ara això no ha passat però mentre a Catalunya i a Espanya no deixin el poder els partits cor­ruptes que ens governen (sols o amb suport d´altri) em sembla impossible arribar a una proposta que de veritat afronti la corrupció.

- Sobre la democràcia. Josep Pallach, el gran socialista català que va ser el meu mestre en política, de molt jove s´havia afiliat al POUM i, durant la guerra, es va trobar entre el foc dels feixistes i dels comunistes. Pallach i molts del POUM varen descobrir el valor fonamental de la democràcia i les llibertats. Pallach deia que la democràcia «era el camí per arribar al poder, i el camí per deixar-lo!». I manllevat de Rosa Luxemburg, subratllava que «la llibertat és sempre la llibertat dels qui estan en contra del govern». Sense llibertats no hi ha democràcia i sense democràcia no hi ha camí. «Perquè al socialisme s´hi va, o bé a poc a poc, avançant gradualment, o bé a través de la dictadura del proletariat, i aleshores no hi arribes», deia el 1977. I això que deia d´anar al socialisme ho podríem dir d´anar a qualsevol lloc. Aquí i ara hi ha qui creu que s´ha d´arribar a la independència a qualsevol preu i per qualsevol mètode. Ja sé que el govern del PP no ha fet res de res per desencallar la situació però, independentment d´això, si volem aconseguir alguna cosa que valgui la pena hem de ser absolutament rigorosos amb els mètodes i la democràcia. No es tracta sols de votar, és fer-ho amb totes les garanties (mirin la llei de la claredat de Canadà o les condicions de la comissió de Venècia), és donar veu a l´oposició, és no usar de forma partidista els mitjans de comunicació públics, és fer els processos parlamentaris amb les màximes garanties, etc. I tot això és el que l´actual majoria parlamentària independentista vol negar als que no ho són, als altres catalans, als que pensen diferent. I sense aquests requisits el procés no porta enlloc.

- Sobre el Govern de Catalunya. Molts ciutadans voldrien que el Govern governi, que dediqui els seus esforços a resoldre els temes que preocupen als ciutadans. Aquests dies de canvis en el govern hem tingut algun exemple depriment. Per exemple, quan la nova consellera d´Ensenyament, preguntada sobre els problemes de llocs per nens d´infantil, responia que ella havia sigut nomenada per obrir els centres d´ensenyament el dia 1 d´octubre. O, més en general, quan no es justifiquen els canvis perquè cal ser més eficients en la gestió sinó simplement perquè no tenien prou fe, vol dir que governar, resoldre els problemes dels ciutadans, és totalment secundari. El que hauria de ser l´objectiu d´un govern s´ha convertit en alguna cosa irrellevant per anar cap a una utopia que es converteix en l´únic objectiu. No és d´estraynar que molts catalans se sentin desorientats i desprotegits pel mateix govern que tant va costar d´aconseguir.