En el pany de món que veia des del balcó de ca la meva àvia, hi van col·locar el mosaic d'en Miró contra el parer dels barcelonins compromesos, fills del Noucentisme, que hi veien art degenerat. Des d'un segon pis del carrer de l'Hospital cantonada amb la Rambla, vaig seguir la feina del mosaic i el disgust rebec de la meva àvia, admiradora del pintor Fortuny. Mai vam trepitjar aquell mosaic, contra el desig d'en Miró.
En aquell pany de món hi era tot l'Univers. El quiosc amb els cromos dels futbolistes, el guàrdia urbà dirigint el trànsit disfressat d'arqueòleg, gent estranya jugant a escacs, alguns turistes badocs comprant figures de flamenques. I la Monyos, que feia trenta anys que era morta però l'àvia encara la veia. El laberíntic mercat de la Boqueria era a tocar i la meva àvia, que el castellà no l'entenia ni el volia entendre, només a les Patates Pilar es feia entendre amb ganyotes. Els diumenges anàvem a missa a l'esglèsia de Betlem, la d'en Mossèn Cinto, quan ja no hi havia corredisses polítiques, a l'hora del partit de futbol. La Rambla era un lloc tranquil, amb un trànsit intens que de nits feia vibrar els vidres de casa, acompanyant els somnis. Però els caps de setmana sempre hi havia aldarulls. La meva tieta, que va néixer subnormal i va morir disminuïda psíquica, al primer tret cridava: «Ha guanyat l'Espanyol!». Des del balcó veia les tanquetes de la policia, dels grisos, gas a fondo per les voreres o pel passeig central encalçant els manifestants contra el règim dictatorial, amb trets a poca distància i cossos jacents damunt del mosaic. Llavors s'activava el protocol dels qui a Barcelona havien patit mil disturbis i guerres: es barrava la porta del carrer i es feia circular la consigna de no obrir la porta a ningú, per no passar per encobridor. Quan l'Espanyol de futbol salvava la categoria, la consigna era no parlar del Barça. Molts anys després vaig entendre les portades d' El Noticiero Universal, agitant divisions dins del PSUC per fer-lo petar, quan el Príncep ja hauria pactat amb l'alta burgesia barcelonina les línies bàsiques del nou règim. Un final tràgic, el del PSUC, que potser es repetirà si la CUP creix massa.
El mosaic d'en Miró, creat per ser trepitjat, va ser el final de camí de la furgoneta assassina. Diuen que és casual. Es van activar els airbags i es va aturar el sistema elèctric, només mig quilòmetre després de la primera patacada. En aquell pany de món vaig aprendre a veure el món d'una altra manera, sense por. Sempre guanya l'Espanyol.
