Aquell que menysprea la pobresa i se n'aparta amb horror... mai ningú com l'industriós ciutadà podrà comprendre el dolor des marginats. És impossible per al burgès ben alimentat sentir pietat pels desgraciats; els seus ulls i orelles sols poden acceptar el que és bell en el món... i veuen com rèptils sense forma humana els que porten l'estigma del dolor.
William Blake
Els polis de Scotland Yard que feien la primera ronda de la nit a l'estació, en sentir els crits del meu veí torrat, s'atansaren a nosaltres i després se l'endugueren.
A prop meu, un home vestit amb un abric esparrecat i arrugat, s'atipava amb una mena d'ensaladilla amb molta fruïció. Un cop tip, resta assegut i s'adorm amb les mans al cap. Més enllà, un parell de subjectes amb cara de gànsters vigilen, busquen no sé qué ni sé qui. Un home gran amb americana i corbata i un maletí, com un típic funcionari, vol vendre -tampoc no sé que- a un matrimoni francès. Després vaig endevinar que gran part d'aquests elements eren els capdavanters de petites bandes de lladregots que fan d'ham per si algun turista amb equipatge els vol seguir a un fals hotel, on el desvalisen i l'atonyinen.
Passar-se vuit hores a la desacollidora estació Victoria de Londres requereix un exercici de molta imaginació, i sobretot, força resistència física i moral. Ja que, per començar, en les dues enormes coves metàl·liques de les dues estacions, tots els serveis habituals diürns són tancats: sales d'espera, bar, restaurant... fins i tot els vàters. S'ha d'anar a pixar a fora, a un racó, on es corre el perill de ser enxampat per algun poli, marica, pispa o puta... i això com a mal menor!
En les dues immenses naus hi ha només dos bancs... i la nit és plena de centenars de persones que pul·lulen en aquell fred, esventat laberint de l'estació. Tot és tancat allà; així ningú no s'hi pot quedar a dormir. Això és igual a totes les estacions d'arreu del món. Ja se sap: el dia és per treballar (qui té feina: a Anglaterra hi ha tres milions d'aturats i a la resta d'Europa més de 20 milions) i la nit és per dormir a casa, amb la família, la doneta, els fills. Els que no tenen treball, ni casa, ni família, els qui la vida els ha fet uns desgraciats un alcohòlic irremeiable, un marica, un delinqüent, un lladre, una puta... on han de passar la nit?
Jo, malgrat els meus metafísics i literaris soliloquis, recerco la nit per veure tots els maleïts, tots els desesperats de la gran ciutat. Per una nit seré un més d'ells, dels qui treballen de nit: qui roba al turista encantat, les putes que desfoguen els reprimits o fan porqueries als viciosos de les classes baixes i de les altres. Aniré amb compte amb els maníacs depressius, assassins que cada nit violen i maten pels carrers de la Cité; amb els innocents «gais» que desesperadament busquen amor i satisfacció per a la seva peculiaritat. Aniré amb compte amb els vells tronats, pederastes i maricons... amb la innombrable plebs de vagabunds, torrats, bojos i lladregots de baixa estofa que et poden fotre un cop per un paquet de tabac, la maleta o la cartera.
És evident que estar sol tota la nit a l'estació de Londres és un risc, una veritable insensatesa per a una persona assenyada. El nostre atrevit viatger tot i ser català -raça del seny i del cofoisme- tot i que és conscient dels perills, els vol afrontar serenament.
Com que és un veterà de molts viatges, ciutats i països i com que coneix força la profunda astúcia picaresca dels elements més marginats de la nostra societat i els accepta el dret a sobreviure, sap que per no rebre ha de fer com Ulisses, fer-se el sord al cant de les sirenes, fer-se l'home seriós, el mut, l'estranger, no acceptar converses amb ningú, ni donar cap penic o cigarreta, res de res... perquè a la més mínima obertura, cauen sobre l'incaut com si fossin aranyes o escorpins.
D'entre tots aquests elements de l'estació, n'hi ha alguns, els més desgraciats, que hi dormen, malgrat la prohibició i gairebé la impossibilitat. Ho fan en els llocs i en les postures més insòlites i incòmodes.
Curiosament en aquesta llarga nit amb prou feines hi havia dones. Només algunes noies estrangeres que potser van perdre el tren o potser van arribar en algun de nocturn. Si se'ls acut fer un tomb fora l'estació corren el perill d'ésser despullades, violades i robades. La realitat és que de dones, soles o acompanyades, són comptades les que s'atrevirien a quedar-se a l'estació.
A fora hi ha solament unes putes dins de cotxes burdell, i algunes que van soles, però no massa, perquè la policia, els lladres o els «estripadors»... se n'han estripat moltes. A Londres és millor no passejar de nits perquè els Místers Hydes són els vampirs, xucladors que l'atemoreixen. A Londres i a totes les petites i grans ciutats. És un fet universal que les coses fosques, amagades i reprimides de dia, de certs éssers duals, utilitzen les ombres i els laberints nocturns per a les seves malifetes. Cada dia fa més por sortir de nit!.
I tornant a l'estació i al nostre atrevit viatger de la nit, cal que comuniquem que la primera cosa que féu per no provocar els possibles lladregots i anar tranquil sense pes, fou ficar el seu no gaire nombrós equipatge dins una taquilla. Només va guardar-se un llibret de poemes del gran visionari anglès William Blake.
