No tenen edat, ni gènere, només context. Tampoc acabes de trobar-hi l´antídot, perquè si bé hi ha vegades que s´adeqüen a un patró o a una situació concreta, en d´altres tenen a veure amb una immediatesa que s´escapa al teu control. T´acompanyen des del teu naixement, perquè quan assumeixes els teus primers estadis de consciència ja et donen tocs d´alerta en moments molt específics. Trigues a identificar-los, perquè has d´haver viscut una mica per posar-los nom i entendre les teves reaccions. A partir d´un determinat punt de la teva vida, passen a ser recurrents en el teu llenguatge. Els atribueixes els teus problemes per dormir, per concentrar-te, per dir les coses ben dites. T´eternitzen algunes esperes, et boicotegen alguns discursos i et remouen algunes decisions. A més, són escàpols i enganyosos, perquè quan creus haver-los domesticat en determinades situacions, apareixen inesperadament en d´altres, com si trobessin la manera d´esmunyir-se en els plecs del teu subconscient i guanyar-te batalles que no creies ni començades. Els nervis són, en essència, un desafiament als teus límits, perquè en la lluita per aplacar-los hi ha la síntesi de la teva capacitat per conèixer el món i a tu mateix. Són, com nosaltres, contradictoris, perquè poden no afectar-te gens quan parles davant de 500 persones però en canvi deixar-te noquejat quan has de parlar amb una de sola. I, a diferència d´altres trets de la personalitat, no desapareixen amb els anys. Potser es tornen menys persistents, però hi són, com si es mantinguessin a l´espera per a futures revàlides. Tens 40 anys i et penses que ja res pot alterar-te, però un bon dia descobreixes que els teus nervis, aquells que creies haver dominat amb la maduresa, et recorden qui ets i on vols anar. I no en tingueu cap dubte: si una persona o una situació us posen particularment nerviós, vol dir que és exactament on heu d´estar.
