Ja era una de les sèries de l´any, però els Emmy l´han acabat de coronar. The Handmaid´s Tale, una distopia on les poques dones fèrtils que queden al món són sotmeses a les ànsies reproductives de les classes benestants, és una d´aquelles ficcions que constaten la capacitat de la televisió actual per debatre els temes clau de la modernitat: en la seva posada en escena, i en la seva estructura episòdica, hi ha implícita una sort d´ordre del dia que allarga en el temps les dialèctiques amb l´espectador. És una sèrie sobre la deriva restrictiva i autoritària de les nostres societats, sí, però sobretot una paràbola sobre els patriarcats i la seva persistent laminació del paper de les dones. Té, a més, uns quants mèrits afegits. Per començar, l´extraordinària novel·la de Margaret Atwood en què es basa va ser escrita en un moment polític molt concret, el dels mandats de Ronald Reagan i Margaret Tatcher, i estava concebuda com una advertència de la progressiva pèrdua de llibertats a les societats presumiblement avançades. Fer-ne una adaptació avui i que encara funcioni com a diagnòstic té tan d´inquietant com de lloable, perquè subratlla la vigència del llibre mentre l´adapta a nous llenguatges que amplien l´abast del seu discurs. Veure-la et fa adonar del poder de suggestió de les imatges (és un veritable tractat sobre l´ús del color i l´enquadrament per apuntalar un relat), del que hi ha de desolador en el nostre present (el que explica no podria passar: està passant) i de la força expressiva de la mirada. La dels seus responsables, que han estat capaços d´entendre i de reproduir l´esperit del llibre, però també la d´Elisabeth Moss, prodigiosa actriu que conté al seu rostre la representació de l´horror i els seus antídots. És dura, i a estones molt, però s´ha de veure, perquè et fa més conscient de la realitat i et dona un missatge molt nítid: si no fas res per canviar el món, ets còmplice de les seves derives.
