22 de setembre de 2017
22.09.2017

El xoc de trens està servit

22.09.2017 | 01:14

La situació política catalana està marcada pel xoc de trens però aquest és doble. No sols és entre els governs de Madrid i Catalunya sinó també entre dues meitats del poble català que no poden parlar ni discutir de forma racional. Els independentistes formen un bloc que creuen en una utopia –la independència– de forma fanàtica, irracional. Quina independència? Com s'hi arriba? Quin és el port d'arribada? En quines condicions? Qualsevol pregunta que es faci no té resposta però tot serà meravellós. I als no independentistes ens diuen que som tebis, que no estimem el país i ens intenten sotmetre quan diem que no professem la fe independentista. A Catalunya s'ha perdut la condició més important de l'home: la de poder parlar de tot, la de poder diferir naturalment. Avui es deixa de defensar el que pensem per no discutir. I això, la destrucció de la convivència a Catalunya em fa sentir un dolor interior, un malestar enorme. I costarà anys superar-ho. Però així i tot hem de continuar caminant i m'arriscaré a donar algunes pistes de què es pot fer.

En el xoc institucional la baralla se centra en el possible referèndum de l'1-O. Uns aproven lleis que no compleixen la legalitat, ni tan sols la catalana. Els altres diuen que les lleis son inamovibles i volen portar a la justícia tot el que es mou. Uns volen portar davant la justícia no sé quants alcaldes que insensatament volen posar-se enmig de la baralla i els altres coaccionen els alcaldes que no professen la fe independentista. Però l'important és que es barallen per un impossible. Perquè avui es possible fer un referèndum amb garanties democràtiques l'1-O? Crec que és obvi que no. Més enllà de les discussions sobre el cens, llocs de votació i qui controlarà les votacions i els resultats, és obvi que no es donen les condicions necessàries de llibertat ni igualtat per defensar les diferents postures. I així els dos governs es reten a una baralla de nens mal educats per veure qui ho és més. I com deia en un altre article pensin en quina seria la reacció de qualsevol govern democràtic (sigui França, Alemanya, Anglaterra o Canadà-..) si un govern d'una «nacionalitat» o regió amb el suport del 47,8 % dels ciutadans fes el que ha fet el govern de Catalunya aquest darrer temps.

Com trobar una sortida? Si en el xoc de trens el Govern català i l'espanyol van cadascú a la seva no és menys cert que avui per avui cap dels dos ha posat sobre la taula res per intentar trobar una sortida. L'editorial de La Vanguardia del diumenge 17/09/17 deia que l'única proposta que hi ha sobre la taula és la que ha fet Pedro Sánchez d'una comissió al congrés sobre el problema català i que té el suport almenys del PP i Ciutadans (amb reticències), del PSOE, de Podem i del PDeCAT. També hi ha la proposta de la Colau, que tot defensant el dret a decidir però diluint la possible votació de l'1-O a la condició de mobilització, reclama al govern de Madrid diàleg. Rep els alcaldes independentistes però no deixa locals municipals ni fa res fora de la llei per no poder ser inhabilitada. És una postura ambivalent però, almenys, reivindica el valor de la paraula.

Soc dels que defenso que el poble de Catalunya té dret a votar per decidir el seu futur però té dret a votar sobre una proposta concreta, escrita i pactada, que tinguem clar sobre què votem i quins efectes tindrà votar en un o altre sentit. Soc contrari a una votació de «sí o no» on hi caben totes les demagògies, on no se sap què es vota. Per a mi l'exemple del Brexit anglès és un exemple a evitar perquè encara avui els anglesos no saben què varen votar, si un Brexit dur o suau, si un Brexit contra Europa o per suavitzar certs aspectes de la seva relació, etc. Fa un any i encara estan discutint què volen demanar a la UE. Només amb un document que plantegi clarament el que es posa a votació (jo estic a favor d'una proposta que defensi el federalisme, un finançament que mantingui l'ordinalitat i garanties per a la llengua i la cultura catalanes) i amb unes condicions clares (com les de la llei de claredat de Quebec o les condicions de la comissió de Venècia) es pot plantejar una votació democràtica. I crec que aquesta és l'única sortida raonable que, òbviament, requereix diàleg previ i acords. Esperem que arribem sans i estalvis al 2-O i ens puguem posar a la feina i resoldre problemes en comptes de crear-los.

I, com diria Forges, no s'oblidin dels problemes socials perquè, mentre ens distreuen, ens estan creant un món on els rics cada cop són més rics i els pobres més pobres i amb menys drets. Llegeixin, per exemple, al professor Vicenç Navarro en l'interessant article « Cómo el tema nacional y el tema social se relacionan en Catalunya y en España».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook