A la tardor de l´any 1989 va caure el mur de Berlín, un mur que els dirigents d´un país incapaç d´oferir solucions al seu poble havien fet construir per evitar la fuga dels seus ciutadans. Eren temps de la «guerra freda» entre un sistema que garantia les llibertats individuals i un altre que ho sotmetia tot al dictat d´un Comitè Central, format per polítics privilegiats i corruptes. A l´Espanya del segle XXI no hi ha cap lluita de classes, ni de sistemes. Ni tan sols de principis. Per als seus dirigents, es tracta únicament i exclusiva de demostrar que el poder (privilegiat i corrupte) està allà on li «correspon» estar, que és a Madrid. No els cal cap mur al voltant del seu territori, per mantenir «a ratlla» els seus súbdits més productius. Aixequen la lectura més restrictiva d´una Constitució que fa un parell o tres de generacions va votar un poble sense cap experiència democràtica ni coneixement, com a barrera infranquejable per evitar donar satisfacció als anhels d´emancipació i autodeterminació d´una part dels «seus». Si algú vol marxar a títol individual, que marxi, que ja tornarà. Així ha estat sempre que els espanyols han hagut de sortir a fora per guanyar-se la vida.
De fet, però, els polítics espanyols s´amaguen darrere la seva incompetència igual que els de l´antiga RDA. Ni uns, ni altres han estat mai a l´altura de les reivindicacions dels seus pobles. Feien veure que no s´adonaven d´aldarulls i protestes. Mentre uns deien que el seu encàrrec era la defensa del socialisme a escala global, els altres s´excusen amb la unitat d´Espanya, per fer ulls clucs a milions de ciutadans demanant la seva llibertat per a decidir el seu propi futur a esglésies, places i carrers de les «seves» ciutats i pobles. Al final, però, la lògica diu que s´imposarà la voluntat popular. A l´Alemanya Oriental, va caure el mur de formigó que simbolitzava intolerància, autoritarisme, privació de llibertats individuals i col·lectives i repressió. I a Catalunya, caurà el mur de la resistència d´un estat igualment intolerant, autoritari i repressiu, que ha donat ales al moviment independentista.
Sé que hi ha gent que no comparteix la meva visió dels paral·lelismes entre la situació a la RDA de finals dels 80 i la Catalunya actual. És cert que també hi ha diferències. Essencialment, però, en tots dos casos, dos pobles que no «aguantaven» més, van declarar la guerra més pacífica que cap revolució ha conegut, als seus respectius dirigents polítics. I no és just que es digui que aquells tenien motius més contundents, perquè també sabien que els acolliria una Alemanya forta i poderosa. Aquí, hi ha moltes incerteses. Però el que està clar, és que si l´estirem fort, el mur caurà.
