El DIU, sigles de dispositiu intrauterí, és un dels sistemes anticonceptius reversevibles que existeixen. A finals dels anys 30 Erns Grafenberg, ginecòleg alemany, en va idear el primer prototip, que consistia en un fil de plata enroscat; a la dècada dels seixanta ja se´n fabricaven de plàstic i de coure; el 1962 es presentava el DIU de «nansa de Lippes», de plàstic i en forma d´espiral, que obtenia el vistiplau de la comunitat mèdica i de les autoritats sanitàries. En l´actualitat els DIU solen tenir forma de «T», en dues varietats principals: de coure, un material amb propietats espermicides, que es pot comprar a les farmàcies per uns 60 euros, i hormonal, que incorpora un dipòsit de levonorgestrel (un element sintèntic) o progesterona i que surt força més car (165 euros) en tenir més «prestacions». La DUI, declaració unilateral d´independència, fa quatre dies que existeix. No en els mateixos termes que el DIU, la DUI constitueix, també, un mètode «anticonceptiu». A diferència del DIU, la DUI avorta, només de ser mencionada, processos polítics. La DUI no és de plàstic, ni de coure, però, en canvi, sí que interpel·la les hormones, la testosterona, sobretot. A una minoria els provoca una eufòria inusitada (usuaris habitals d´ateneus i casals populars, per exemple); a d´altres els aplaca (els passa a demòcrates com Santi Vila, per citar-ne un) i a uns tercers (banquers, grans empresaris,...) els genera efectes secundaris immediats: ganes de córrer, de fugir. El president Puigdemont va posar-se la DUI a la boca la nit del diumenge 1 d´octubre, el dia dels vots i dels cops de porra salvatges. Potser empès per la tensió del moment, per la xarbotada patriòtica va pronunciar l´acrònim DUI, que ha precipitat esdeveniments no per previsibles menors: bancs i grans empreses, que fins ara no havien dit ni piu, retiren seus socials de Catalu­nya. I bufa una brisa de diàleg, de conjures de mediació, de ­crides a la calma... de coitus inter­ruptus.