Esperança i inquietud. Potser en aquestes dues paraules podríem resumir l´estat d´ànim de la major part de la ciutadania catalana després de tot el que hem viscut aquests dies. Tanmateix, la nostra tensa espera per tot el que vindrà no ens hauria de fer girar el full gaire de pressa a les vivències de les darreres hores, que ens han donat moments tan inoblidables com la celebració efectiva del referèndum de l´1-O i les concentracions de dimarts passat, les més grans de tota la història en moltes ciutats i pobles del nostre país. En la nostra alegria i el nostre dol, assaborim la immensa part positiva de tot el que ha passat, en un balanç que, pels nostres mèrits -i també pels errors dels altres-, ha permès que el camí de Catalunya cap a la independència es mostri més obert i més a prop que mai. Després de tot el que ha passat, el marge de maniobra i de suport del sobiranisme s´ha ampliat, i l´atenció mediàtica i política del món sencer ha col·locat el plet de Catalunya a primeríssim rengle. S´escampa doncs la impressió que, més tard o més d´hora, la repressió i l´obstinació de l´Estat espanyol a negar-se al diàleg i la mediació fan aquest camí definitivament irreversible.
En aquest balanç i en aquesta memòria de tot el que hem viscut, trobo que crida poderosament l´atenció, una vegada més, el fracàs estrepitós del Govern espanyol en les seves previsions principals. Durant setmanes i mesos hem sentit i hem llegit que el referèndum no es faria, s´han mobilitzat jutges i fiscals, s´han produït detencions i requises de material, s´han intervingut punts essencials de l´autogovern de Catalunya, s´ha intentat esberlar la comunió creixent entre els Mossos d´Esquadra i la ciutadania, s´ha afirmat que l´1-O faríem una botifarrada amb «castellets»... i tanmateix, malgrat les afirmacions surrealistes dels polítics del PP i de Ciutadans, malgrat la violència exercida en molts col·legis electorals, el referèndum va portar-se a terme.
En aquest sentit, ha estat clamorosa la incompetència i la ineptitud dels responsables últims de les forces de seguretat espanyoles. Durant dies s´han celebrat com a grans victòries les troballes de propaganda en algunes impremtes, i tanmateix tot Catalunya va veure´s literalment farcida de publicitat electoral. S´han victorejat repetidament les confiscacions de paperetes electorals i el fet és que n´hi va haver a totes les taules, sense que fes cap falta portar-les impreses des de casa. Es va repetir fins a la fatiga que no hi hauria urnes i tanmateix les urnes van arribar absolutament a totes les meses dels col·legis electorals, en una operació que encara ens té fascinats davant de tanta astúcia i eficàcia. El ridícul dels cossos policials a què ha conduït aquesta gestió catastròfica és senzillament monumental i això explica en part tanta violència i tanta fanfarronada.
D´altra banda, els governants espanyols han dinamitat en pocs dies tots els esforços que alguns polítics i tècnics de bona fe havien desenvolupat al llarg de quaranta anys per fer oblidar la imatge repressora de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional al llarg del franquisme. Avui, en un retrocés històric que ha fet estremir molta gent, aquestes policies han tornat a aparèixer davant del poble que haurien de protegir com a forces enemigues, que ocupen militarment el país allotjats en vaixells de riota i estossinen una gent pacífica que aguanta estoicament l´envestida. És, també en aquest cas, una reculada terrible, que ens torna a la retina l´Espanya més negra.
Per això, davant les amenaces renovades, hauríem de continuar tenint confiança en les nostres pròpies forces i en els nostres dirigents. Som més a prop que mai de l´objectiu nacional que fa tants anys que perseguim.
