Dissabte - Calma tensa
Quantes vegades he escrit «calma tensa» sense saber ben bé què vol dir. Trenta anys després d’ofici periodístic, i havent-ho escrit moltes vegades, finalment avui entenc el seu significat. Persones dormint -dormir és una manera de parlar- en escoles i pavellons preocupats per les informacions que arriben de matinada sobre la més que probable actuació vehement dels cossos de seguretat de l’Estat.
Des de la planta 11 d’un edifici observo la immensitat de Barcelona. Sirenes llunyanes i molta llum atenuada pel gegantí tel de boira contaminat que cobreix la ciutat. Fa cel de calma tensa, de nervis, d’excitació i de preocupació. Són hores molt determinants per al futur, sigui quin sigui. Calma tensa. Quantes expressions grosses i buides que escrivim al llarg d’una vida els periodistes, fins que acabem descobrint el seu dramàtic sentit real.
Diumenge - Matí de vidres trencats
En peu des de les quatre de la matinada. Les primeres imatges arriben de Sant Júlia de Ramis. Agents assaltant el pavelló del poble. Costa de creure. Per moltes vegades que s’ha anunciat o temut és impossible digerir que un país reconegut com una democràcia ordeni colpejar, ferir, arrossegar, trencar vidres i saltar damunt d’urnes com qui requisa armes i cocaïna a la selva colombiana. Les imatges es repeteixen al llarg del matí en diferents pobles i ciutats i cada vegada amb més rotunditat i violència.
Un malson convertit en realitat i potenciat pel profund dolor que produeix que el periodisme no ho estigui explicant, sinó que ho difonguin els telèfons mòbils i les xarxes socials. Hores de violència, de por i d’incertesa per, al final del dia, veure que a la majoria de col·legis s’acaba votant. En un referèndum que, certament, fa dies que no té garanties, però que al final moltíssima gent ha votat per protestar.
La pregunta és: Per què? Què aconsegueixen interrompent amb violència un referèndum que el Govern espanyol fa dies que diu que ha «desarticulat»?
Dilluns - Enhorabona, Enric
Després d’anys criticant-lo, ara, per primera vegada, el Dietari elogia la rotunda mostra de compromís de l’Enric Millo. Tard o d’hora, la política sempre obliga a prendre decisions. I al veterà i audaç polític li ha arribat l’hora de demostrar amb decisions amb qui està compromès. En el seu cas el compromís és amb qui ha nafrat, ferit, arrossegat pels cabells, colpejat o humiliat a qui havia estat la seva gent quan responia al nom de Josep Enric. Fossin joves, de mitjana edat, avis, amics, coneguts o antics col·legues.
Ara se’l jutja severament i se’l declara persona non grata, quan resulta que és de les primeres vegades que actua amb coherència i sense subterfugis, complint amb el seu càrrec. Contribuint a dibuixar la geografia de l’atac contra ciutadans que anaven a votar a les ciutats i pobles que els autors intel·lectuals (una paradoxa) de l’operatiu van intuir que més mal podia fer a l’independentisme. El disseny de l’arremesa va ser més polític que no pas policial. Salta a la vista.
L’Enric Millo ha complert amb la llei i el resultat col·lateral ha estat 800 ferits i una imatge exterior arruïnada.
Enhorabona pel deure complert, Enric.
Dimarts - Riuades humanes
La vaga general i les riuades humanes amb centenars de milers de persones als carrers dels pobles i ciutats, adverteixen que a Catalunya sí que hi ha una majoria ara mateix: la que censura amb contundència els atacs policials de diumenge i que rebutja la violència. Avui no han estat manifestacions pel sí, han estat gegantines concentracions per protestar contra la fúria d’alguns agents llençats pels polítics. Manifestacions de teràpia col·lectiva contra la por i el trauma que ha sembrat l’1 d’octubre.
Dimecres - Prínceps i princeses
A Girona hi ha molts prínceps i princeses de casa seva. Cap d’aquests es tanca i es bunqueritza un cop l’any entre l’ombra dels plàtans de la Devesa, amb helicòpters sobrevolant la ciutat i policies tancant tot el perímetre de l’Auditori -policies i helicòpters, després dels fets de diumenge, tenen una significació d’aversió a la ciutat- per mostrar interès per la joventut i per la creativitat. Sense corbata i amb un somriure impassible. Unes horetes cada any. Em refereixo al que s’anomenava Fòrum Impulsa de la Fundació Príncep -ara Princesa- de Girona.
L’Ajuntament i la Cambra de Comerç han decidit trencar relacions amb la corona i amb la Fundació. No participaran ni aniran a cap activitat d’aquesta campanya que es va crear per propagar les bondats de la monarquia a Catalunya i que, de fet, feia temps que estava en liquidació.
Aquesta fundació la van fomentar i pagar empresaris catalans per donar calibre a l’antic Príncep. Després del dur discurs del Rei, deixant desemparats els catalanistes que volen continuar dins d’Espanya, alguns d’aquests se senten fatalment traïts pel monarca.
Dijous - Banyes de cargol
Hi haurà un temps per saber els motius que han portat els bancs i les grans empreses catalanes a canviar de domicili social. Ja ho explicaran i els seus clients els jutjaran. Però aquests moviments eren del més previsible. Creuen que en qüestió d’hores una onada de pànic els pot enfonsar en la misèria i, amb ells, els seus diners.
Però, era necessari marxar amb aquesta rapidesa i convertir-se en un accelerador de la crisi política catalana? És evident que aquestes grans empreses fan política i en el seu cas a favor del relat estatal, però al mateix temps protegeixen el seu negoci. No hi ha res més covard que el diner. En aquest sentit, els bancs són la màxima expressió d’aquesta pusil·lanimitat. Són com les banyes d’un cargol.
Divendres - Diàleg proscrit
La setmana comença a cops de porra i acaba amb clams pel diàleg. Diàleg que avui sembla improbable i proscrit, sobretot per la part del PP. Diàleg que, d’altra banda, cap bàndol sembla voler si no és sentint-se guanyador per poder assenyalar el rival com a perdedor. Sense entendre que el diàleg és imprescindible per la subsistència de Catalunya, però també d’una Espanya que ho acabarà pagant igual de car. La rendició de ningú no és cap opció. Ningú sembla entendre-ho.
