La reforma protestant (I)

Si prenem com l´historiador Giacomo Martina l´any 681, data del V Concili de Bizanci com a hiatus per separar l´Edat Antiga l´Edat Mitjana, que duraria fins al segrest de Bonifaci VIII per Felip el Bell de França a Anagni, el 1303, que donaria pas a un Edat Nova, que duraria fins a l´inici del Renaixement (~1475), hem de concloure que tant l´edat Mitjana com la Nova són èpoques de plom per a l´Església. Carlemany, d´ençà la seva coronació (800) vol fer de «rector eclessiae» juntament amb el Papa. Pensem només en la condemna de la litúrgia eslava o en el mil·lenerisme, per no parlar del Cisme d´Orient, de les Croades, de la lluita per les investidures. Gregori VII, al s. XI, avançà cap a una església imperial tot considerant superior la unció episcopal a la reial dels monarques. Innocenci III (1198-1216), en els seus Dictatus Papae pren tots els poders ja que «l´Església romana és infalible i el Papa, un cop ordenat canònicament, és sant per automatisme, únic legislador, font i norma de tot dret, jutge suprem i universal, que no pot ser jutjat per ningú; només el Papa pot emprar les insígnies imperials i li és lícit destituir reis i emperadors». A Europa havia començat la «cristiandat», com una massa social guiada pels jerarques. La Inquisició es podia trobar normal i la teoria de les dues espases o dels dos poders -espiritual i temoral- de l´Unam Sanctam de 1302 també. Enfront d´aquesta Església institucionalitzada, ja abans de l´any 1000, amb les paulacians i bogomils, trobem una església dissident, de base, en una línia que segueixen els paterins, els petrobrussians, els umiliati, els apostolici, els seguidors de Joaquim de Fiore, els càtars o albigesos, els valdesos o pobres de Lió, les beguines i begards i, sobretot, trobarem el moviment eremític, els ordes monacals -Cluny, la Cartoixa o el Císter, amb Bernat de Claravall (s.XII)-, els militars i els mendicants de Domènec de Guzman o Francesc d´Assís (s. XIII), a la recerca d´un nou model d´Església, més popular i més pobre, menys mundanalitzada, a imitació de Jesús.

Alguns dels nostres intel·lectuals més reconeguts participaren plenament en aquestes propostes de reforma de l´Església: Ramon Llull (1232-1316), Arnau de Vilanova (1235 1311) i Francesc Eiximenis (1330-1409), entre d´altres. Era comú a tots aquests moviments la voluntat del retorn al cristianisme primitiu, la pobresa absoluta i literal, la traducció de la bíblia a la llengua parlada pel poble, el refús a la jerarquia i al luxe en la litúrgia... En aquest període apareixen per primer cop tractats polítics defensant la separació de l´Església-Imperi, la teoria de l´estat laic, la sobirania del poble per elegir Emperador i conseqüentment la innecessària consagració d´aquest pel Papa, i la submissió del Papa al Concili general. L´escàndol del papat a Avinyó (1305-1376) i el Cisma d´Occident (1378-1417) van tenir un pes determinant en el creixement d´aquestes doctrines, totes condemnades.

El franciscanisme propicià una nova visió de l´espiritualitat i la teologia, basada més en l´experiència personal i la mística que en la raó. La «veritat» s´expressa més amb els fets que amb propostes, l´adhesió de la voluntat és més essencial que el coneixement per la raó, l´experiència religiosa més important que l´assentiment intel·lectual. El fet de donar valor quasi exclusivament al coneixement vingut de l´experiència amb la conseqüent desconfiança de la raó porta al descrèdit de les veritats de fe i de conceptes com justificació, salvació, gràcia, perdó, dels quals ni tan sols se sap si arriben a significar res. I, en conseqüència, el papat, la jerarquia, els sagraments, l´església, són invencions humanes al servei d´aquestes paraules sense contingut (Nominalisme). Abans dels noms, abans dels conceptes, abans de la filosofia abstracta, hi ha la realitat, les coses concretes que poden ser estudiades i experimentades. La vida no es transforma amb les paraules o amb definicions, sinó amb l´experiència i la pràctica. Sobre aquesta base s´assentava al segle XIV la popularitat de l´anglès Joan Wicliffe, i després, de Joan Hus (1369-1415), considerat el precursor del protestantisme, perquè reformà l´Església de Bohèmia.

En aquest brou de cultiu que arriba fins a la frontera del Renaixement es dona el moviment de Luter, que urgeix un profund canvi en les mentalitats com també expressen Erasme de Rotterdam i Tomas Moro, contemporanis seus. La unitat político-eclesial, la ideologia de l´antic model social, s´havien acabat. Inicialment el moviment de Luter fou un fenomen religiós, però amb implicacions i conseqüències en molts altres ordes. Resultat de les profundes fissures que des de finals de XIII apareixen a la massissa unitat entre Pontificat i Imperi sobre la qual s´havia assentat el feudalisme, neixen la consciència individual, la tendència a la secularització, la formació dels nacionalismes i dels Estats, l´incipient capitalisme, la democratització social, el nominalisme en filosofia, la importància del mètode empíric com a font de coneixement, el refús d´un model d´església vinculat a interessos temporals? En la Reforma luterana hi ha la suma de totes aquestes transformacions. La ruptura, per dir-ho d´alguna manera ja s´havia fet. Per l´època, s´expressava en termes religiosos, de fe i de la nova manera de relacionar-se amb Déu. L´experiència de la relació directa amb Déu que demana Luter suposa el qüestionament de totes les mediacions i una vivència molt personal de l´Escriptures. L´església esdevé sobretot l´església espiritual de la comunitat dels seguidors de Jesús i la «comunitat» viu l´esperit de Jesús de manera molt horitzontal, amb la participació de la dona.

Fou una crisi espiritual, però de greus derivacions socials, polítiques i econòmiques. El conflicte va posar de manifest l´existència a Europa de dues cultures, dos models de relacions socials, dues maneres d´entendre la política i el poder, dos models econòmics que, de fet, encara avui perviuen entre l´Europa del Nord i l´Europa mediterrània.

Desafortunadament la «Contrareforma» catòlica suposava no entendre el substracte del profund canvi de mentalitats que s´havia produït, del qual la Reforma no n´era més que una expressió. Fent prevaldre el pes de la institució i de les mediacions sagrades, l´Església catòlica es tancava sobre si mateixa i es posava d´esquena al món.

Els grans debats entre els mètodes racional o empíric, el poder temporal de l´església i la pobresa, la fe i la religió, laïcitat i conservadorisme, representen els dubtes d´una societat decadent i alhora conscient que portava els gèrmens d´una societat nova que no acabava de néixer. Molts d´aquells debats, que van configurar l´inici del Renaixement, tornen avui, en una societat tan perplexa com la d´aleshores.

Han passat 500 anys. Ja no hi ha anatemes. Potser el problema fonamental que protestants i catòlics tenim al davant és el de la secularització de la cultura contemporània. Déu ja no és necessari per al món d´avui. Però el diàleg cultural mai ha acabat del tot entre catòlics i protestants i ha de mirar de donar una resposta als nous reptes del món d´avui: globalització, un model econòmic segregador, la violència i la ­guerra. No fos cas que es repetissin els mateixos problemes que exposaré en un proper ­article.