Deient la sèrie Mindhunter, produïda i dirigida per David Fincher, hi ha algunes preguntes que s'apunten constantment: es pot donar una explicació racional a fets irracionals? Es pot atribuir l'origen del Mal a un determinat context social o familiar? Es pot traçar una línia que separi allò bo d'allò dolent, més enllà de les conviccions religioses? Des de ben petits, se'ns ensenya a destriar el que està bé del que està malament, però no és una ciència exacta. Res ho és, en el fons, i d'aquí venen la major part dels conflictes que has d'afrontar a mesura que ets fas gran. I de la mateixa manera que allò que etiquetaves com a bo s'acaba revelant com a relatiu, perquè ningú acaba de ser bona persona del tot, atribuir a l'altre un pensament maligne no deixa de ser molt agosarat, perquè la realitat sempre és molt més complexa. Un ambient familiar determina que una persona sigui millor que una altra? No necessàriament, perquè hi ha filles i fills de famílies desestructurades més lúcids i capaços d'interpretar el món que aquelles i aquells que han viscut sota el paraigües de la mal anomenada convencionalitat. És més, fins i tot es podria arribar a afirmar que tenir una vida difícil i erràtica et torna molt més eficaç a l'hora d'encaixar els cops que l'existència et té preparats. El Bé i el Mal, en la seva accepció més categòrica, són conceptes molt ambivalents perquè també ho són les persones que pretenen definir. No hi ha benefactors absoluts ni malvats unilaterals, perquè tampoc hi ha certeses inqüestionables. Tots els contextos són relatius perquè totes les decisions són matisables. Es poden establir patrons de comportament, però sempre que es tingui clar que el d'un mateix està ple de contradiccions. Explicar un altre depèn sempre de la nostra capacitat d'explicar-nos. D'això i molt més va la sèrie de Fincher, una d'aquelles que mires, gaudeixes i després descobreixes que impregna bona part dels teus pensaments sobre qui ets i el que penses dels altres.
