Un dels meus plaers és entaforar-me en els diccionaris i buscar dites, adagis, refranys, frases fetes. No fa gaire un excels columnista del Diari de Girona, en Quim Curbet, va escriure que si ell hagués d´anar a un illa deserta s´enduria el diccionari de la llengua catalana perquè és una capsa amb tots els mots, és inesgotable, a diferència dels altres llibres que tenen principi i fi.
El malaguanyat Jordi Vilamitjana, enyorat com la Núria Terés, sentia una gran passió pels vocables (vocable del llatí vocavalum: mitjà per denominar les coses; d´aquesta deu lingüística brollen veu, invocar, evocar, advocat, provocar, convocar). Havia tractat en articles el significat d´alguns mots o de locucions. Les persones sensibles amb el llenguatge són amigues meves.
Aquesta dèria insuportable per les paraules jo la pateixo, jo la gaudeixo. Quan m´entrebanco amb un terme desconegut haig de cercar el seu sentit, ho vull saber tot de la paraula, cosa que vol dir esbrinar els seus amagatalls ocults. M´interessa l´origen, el seu recorregut històric, la forma versàtil d´absorbir noves adquisicions semàntiques o comprovar que no conserva res del seu significat pristi, verbigràcia el mot cínic, que etimològicament significa caní per la fidelitat del gos (nom encunyat per Diògenes de Sinop), però ara defineix la persona descreguda, immoral, llagotera.
Els diccionaris són, ensems, cementiris dels mots morts com lluents museus que exhibeixen els termes vius que circulen en la parla oral i escrita, que van rodant pel carrer enfangant-se tot assimilant incorporacions significatives xarones com també d´altres més nobles. Tanmateix la tendència dels vocables més usats i repetits és embordonir-se, vulgaritzar-se, especialment si els manifassegen els polítics o els famosos. El diccionari que més consulto és el de l´Alcover-Moll. M´agrada com ha conservat la nostra parla per fer-ne sentències meravelloses, algunes les havia escoltat de petit, altres les he conegut a Formentera com aquesta tan bonica «Com el ca de sa hortolà, que no rosega ni deixa rosegar».
Totes les llengües van curulles de proverbis, sentències, dites i se´n troben de tots colors, per a totes les situacions, fins en el mateix idioma alguns adagis són conceptualment contradictoris entre si i segons l´ocasió s´empra un o l´altre: «feina fuig, mandra no em deixis», «santa mandra gloriosa ens guardi de treballar, que els dies són per jeure i la nit per descansar» proposen dedicar-se a la vagància i no fer les coses quan toquen. Per contrast: «feina feta no té destorb», «el que puguis fer avui no ho esperis fer demà», «qui matina, fa farina» «qui matineja més temps feineja», «qui de jove no treballa de vell dorm a la palla» suggereixen la necessitat de ser diligents en el treball i no ajornar les tasques obligatòries (en el català he trobat molts més refranys lloant la feina que no la peresa, mare de la pobresa).
Quan estudiava el batxillerat en un col·legi de capellans, un de molt eixerit, ens deia que el pitjor mal atribuïble a un home català és la droperia; l´home mandrós o que ganseja en lloc de treballar es passa el dia al bar, en el bar beu i juga, si beu s´alcoholitza, si juga s´endeuta i acaba renyit amb tothom i ridiculitzat. El mossèn ens advertia que la pitjor llufa que es pot penjar a una catalana és titllar-la de borratxa, perquè si beu es deixa anar, abandona les tasques domèstiques o laborals, no s´encarrega de cuidar els fills ni de l´home, s´envileix i acaba sempre bandarra, una pendó, que es ven, que es prostitueix.
El català no pot descarrilar-se en la vagància i la catalana de cap manera ha de beure´s la vida a glops d´Anís del Mono o d´aigua del Carme. Abans meuca que borratxa, abans bandit que gandul. Una familiar, dona malagradosa i maniàtica, un dia, quan jo era molt jove i llengut, imprudent i inexpert, va marejar-se després d´un àpat i vaig insinuar joiosament que potser el vi li havia pujat al cap. Això fou motiu suficient perquè me la portés votada la resta de la vida. No m´ho va perdonar mai, malgrat la insistència dels parents a dir-li que no ho havia dit amb cap mala intenció. Tanmateix a Formentera la dona que beu en excés no té la reprovació social de la dona alcoholitzada catalana. De la mare en conservo unes quantes relacionades amb la religió i la moral: «Si tens fred, abriga´t amb la capa de Sant Josep», «Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara, no ens deixeu!», «No vulguis per ningú, el que no vulguis per tu» això ho deia als meus germans quan sortien de xerinola.
Les del pare eren més realistes, més pícares. Quan despertava deia: «Ai Senyor!, quanta roba i tan poc sabó i tan neta com la volem». «Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa li donarem un tall» (a la nostra família hi havia una tia Pepa que passava el Nadal a casa, que ens resultava a tots molt vanitosa i antipàtica) quan el pare ho cantava se´ns escapava el riure per sota el nas. «Si rentat no marxa és un forat», «Qui menja sopes se les pensa totes». Aquesta ens posava de mal humor perquè no sabia a qui al·ludia: «És tard i vol ploure i la burra de casa no es vol moure».
A un meu oncle li agradava la frase de traç tosc i esparracat; les seves dites estaven lligades per un comú denominador. D´ell recordo: «Vaig a canviar l´aigua de les olives» (ho proclamava quan anava a orinar) «un pet és l´alegria del pobret», «d´un pet fer-ne cent esquerdes», «ser com el pet d´en Romeu, que va fer tremolar la seu». Per als nens els elements relacionats amb l´escatologia fan riure, jo, que era un marrec, reia amb les seves ocurrències
