A la biblioteca de la facultat de Lletres de Palma vaig llegir Les paraules i les coses, el llibre més conegut del filòsof francès Michel Foucault. Era un llibre enlluernador. Començava amb una complexa meditació sobre Les Menines de Velázquez -el poder de la monarquia absoluta convertit en poc més que aire per un pintor cortesà- i després es posava a divagar sobre l´americana i el bombí de Charlot. Però el millor del llibre venia després: Foucault assegurava que cap veritat establerta era fiable, ni les històriques ni les filosòfiques ni les polítiques, perquè totes s´ajustaven a una doxa -és a dir, un saber- imposada per la ideologia dominant en cada moment. És a dir, que quan llegíem filosofia grega, no llegíem les veritats de Plató o Aristòtil, sinó la manera de pensar que sorgia del marc històric i econòmic que les havia fet possibles (la riquesa de les polis gregues, l´explotació dels esclaus o la supremacia dels homes sobre les dones). La conclusió d´aquell llibre era de les que et deixaven commocionat durant setmanes senceres: no et refiïs de res, no creguis en res, perquè quan estàs llegint una idea o un pensament que consideres inqüestionable, t´estàs deixant enganyar per la doxa de l´època. I la doxa ho envaeix tot. Res no pot escapar-ne.
Foucault, per descomptat, es considerava al marge de la doxa. Ell no formava part del saber dominant perquè ell denunciava aquest saber i totes les seves mentides i manipulacions. Amb aquell llibre, Foucault va posar les bases del que seria el relativisme cultural de la postmodernitat: no existia la veritat, cap veritat, perquè tota veritat era un producte intel·lectual d´una determinada forma de dominació (econòmica, política, cultural, sexual, racial). En conseqüència, la veritat quedava abolida del nostre univers intel·lectual. Fins i tot la idea mateixa d´intentar establir una veritat es convertia en un intent reaccionari per establir una nova doxa amb la qual enganyar els incauts. Jo, per descomptat, vaig ser un d´aquells incauts de la doxa de Foucault.
El que Michel Foucault no va poder preveure, o potser no es va atrevir a preveure, era que anul·lar completament el valor de la veritat equivalia a entronitzar el valor alternatiu de la mentida. Si no hi ha una veritat certa, si decidim que la veritat ja no existeix, qualsevol mentida pot convertir-se en una veritat. O pitjor encara, tota veritat acaba convertint-se en una mentida. Foucault va morir de sida el 1984, de manera que no va poder arribar a conèixer les triomfants conseqüències de les seves idees sobre la destrucció absoluta de la veritat. Però m´agradaria saber què pensaria de Donald Trump, per exemple, que ha elaborat una teoria segons la qual cada veritat demostrable té una germana siamesa en forma de contraveritat, això que els trumpians anomenen «els fets alternatius».
I també m´agradaria saber el que pensaria Michel Foucault de les tones de mentides que circulen per Twitter i Instagram -mentides perfectament fabricades i dissenyades per assolir un objectiu- i que la gent es creu a ulls clucs. Per exemple, les tones de mentides que han permès el Procés català i que han acabat provocant una crisi política sense precedents que no sabem encara com acabarà, si és que s´acaba algun dia. I que segurament provocarà un gravíssim deteriorament econòmic que com sempre pagaran els més desfavorits -els joves i els estudiants, sobretot-, tot i que aquests mateixos joves han estat els que s´han empassat amb el major entusiasme possible totes aquestes mentides monstruoses pensades per seduir.
En una entrevista recent, el psicòleg canadenc Steven Pinker ha dit que «hi ha un acord paradoxal i pervers entre els ideòlegs trumpians dels fets alternatius i els postmodernistes de l´extrema esquerra». En termes polítics, aquesta aliança intel·lectual és la que formen el nacionalisme i el populisme, el nacional-populisme. En el cas català, l´extrema esquerra intel·lectual -els hereus de Foucault i Derrida i companyia- s´han posat al servei d´una elit poderosa i corrupta a canvi d´una suculenta recompensa econòmica. I aquesta extrema esquerra intel·lectual, que té noms i cognoms, ha elaborat una diabòlica estratègia de mentides destinades a crear i després desenvolupar la causa de l´independentisme. I els Trumps catalans -els Puigdemont, els Mas, els Junqueras- s´han apropiat d´aquestes mentides per construir el seu prodigiós castell de cartes sobre el qual han intentat edificar una nova nació que ara amenaça d´enfonsar-de manera catastròfica. I tot això, per a què? I per què? Doncs per una sorprenent barreja de frivolitat, megalomania, narcisisme i fugida cap endavant per evitar els gravíssims casos de corrupció que molts d´ells tenien pendents. I algun dia, sí, algú haurà d´explicar la veritat de tot això: la terrible, la devastadora veritat de tot el que ha passat a Catalunya.
