Va fer fortuna dies enrere la foto d'una gossa que corria enmig d'un paratge desolat d'incendis a Galícia amb les restes carbonitzades de la seva cria a la boca. La imatge, entre tendra i dramàtica, va ser compartida per centenars de milers de commoguts internautes. Potser molts d'ells pateixin ara la decepció de saber que el que ha passat no era el que en principi semblava.
La gossa va resultar ser en realitat un gos i, més important encara que això, no implicava cap plançó, sinó un rosegador dels que corren per la muntanya, socarrimat per les flames. Probablement el ca havia enxampat al conill, o el que fos, per fer provisió de reserves de carn a la brasa al rebost familiar.
Malentesos com aquest acaben amb la lírica que resulta imprescindible per a la narració de qualsevol catàstrofe. L'estampa del gos que semblava tenir els ulls plorosos havia desencadenat les emocions del públic a les xarxes. Com perquè ara vingui la realitat a aixafar-nos aquest moment d'efusió lacrimal que tant ens va confortar enmig del desastre.
El fet de la gossa que era gos i del seu cadell que era més aviat conill revela un cop més que el que sustenta les anomenades xarxes socials no són els fets, sinó la política de la llàgrima.
L'altre dia, sense anar més lluny, es va fer igualment popular la imatge d'un diputat català de Podem sorprès -o potser no- per les càmeres mentre plorava en una manifestació a favor de la independència de Catalunya. El seu cap Pablo Iglesias, bregat en l'art llatinoamericà de la telenovel·la, no va trigar a lloar la seva «dignitat» i la seva «coherència». Altres líders del partit van subratllar el punt emocional de l'assumpte en elogiar que Xavier Domènech lluís «brillantor als ulls» i fos «tot cor» en defensa de la democràcia.
Sanglotava pel que sembla el diputat per una cosa tan burocràtica com l'aplicació del famós article 155 a la Generalitat de Catalunya, el que no deixa de resultar un gest admirable en matèria de política sentimental. El plor -sempre en privat- s'explica quan algú ha perdut un familiar proper, o l'ha deixat la seva parella, o acaba de patir un greu revés financer, entre d'altres motius de fust. Ja costa més d'entendre que es deixi anar la llàgrima per un motiu en aparença tan poc emocionant com el desenvolupament d'un article de la Constitució.
No és l'únic cas. També ha plorat davant els micros el conseller d'Economia de la Generalitat, Oriol Junqueras, encara que no per la fuga multitudinària d'empreses de Catalunya sinó per l'emoció que li suscita la proximitat de la independència.
Els britànics solen dir que l'expressió d'emocions en públic constitueix un inacceptable atemptat contra el pudor i les bones maneres, però què sabran ells? Llatins i inesperadament espanyols, els partidaris de la secessió semblen veure en la política -vell art del raciocini- una disciplina basada més aviat en l'expansió dels sentiments. No és estrany que això de Catalunya comenci a recordar el guió d'una telenovel·la. Ja triga Rajoy a deixar anar alguna llàgrima per arranjar el conflicte.
