Avui la gent viu molt lluny dels pollastres, llevat que estiguin rostits. Els vius es troben en una altra dimensió, potser en unes instal·lacions denominades granges. En qualsevol cas, no formen part de les famílies, no s'ensopega amb ells en entrar o sortir del lavabo. Per això molt pocs contemporanis han vist córrer pel passadís de casa seva un pollastre sense cap. Coneixen l'expressió «anar d'un costat a un altre com un pollastre sense cap», però no els remet a cap succés real. Potser molts ni tan sols en comprenguin el significat. Als pollastres, antigament, se'ls matava així: decapitant-los a la cuina de la llar. Si immediatament després els deixaves a terra, els animals erraven d'un costat a un altre durant uns instants, com si busquessin alguna cosa (el seu cap?).

La imatge era brutal, sobretot per als nens. Qui hagi observat aquesta escena, no l'oblidarà mai. Dels polítics es diu amb freqüència que actuen com pollastres sense cap. És cert: només cal assistir a algunes sessions parlamentàries o llegir amb deteniment els diaris. Si decapitéssim els principals líders de l'espectre mundial, ens proporcionarien un espectacle molt semblant al que ja ens donen amb el cap sobre les espatlles. Personalment sempre que escolto l'expressió «anaven d'un costat a un altre com pollastres sense cap», torno a la cuina de la meva infància, on es van cometre crims atroços dels quals mai m'he ocupat per escrit.

Quan obro una llauna de musclos, em ve a la memòria la paraula «acèfal». El musclo és acèfal (sense cap). Mentre me'ls menjo amb una copa de vi blanc, associo el musclo als pollastres de la meva infància. La infància és un territori ple de portents. Des d'aquest territori faig un salt a la Revolució Francesa, a la guillotina, i veig caure caps sobre una cistella de vímet. Em pregunto si el cap, una vegada separat del cos, continua pensant durant uns instants. Mentrestant, la tarda ha declinat i ha arribat l'hora d'encendre la llum. Però jo em mantinc encara una bona estona a les fosques, en silenci, com un bony, assegut a la taula, escoltant la remor del motor de la nevera, que tant s'assembla al de la consciència.