Volen estar revestits d'una autoritat que ells mateixos empren per sentir-se invulnerables. El seu poder polític, econòmic o religiós els col·loca en una situació privilegiada per poder perpetrar tota mena d'abusos. Gaudeixen d'una honorabilitat que els fa immunes a qualsevol dubte sobre la seva reputació, raó per la qual el mal que produeixen en les seves víctimes es transforma gairebé sempre en un sentiment de culpabilitat. La denúncia per abús sexual de l'actriu Ashley Judd a The New York Times contra el productor més poderós de Hollywood, Harvey Weinstein, ha actuat d'espoleta perquè més d'una trentena d'actrius s'atrevissin a explicar les seves experiències abominables a mans d'aquest personatge. Totes elles havien estat les seves víctimes d'assetjament i violència sexual en un context marcat per la por, els xantatges, les promeses i un sistema masclista que permetia els abusos. Aquestes són les claus d'un secret amagat dècades. En aquest moment procliu a restaurar la moral de certes conductes s'emmarca la decisió de Netflix de prescindir del protagonista de House of Cards, Kevin Spacey, acusat de ser un depredador sexual. L'escàndol Weinstein s'ha convertit en una bola de neu que ha creuat l'Atlàntic destapant els casos de violació perpetrats pels membres del respectat Parlament de Westminster. Una llista assenyala principalment una quarantena de diputats conservadors, dels quals quinze formarien part del gabinet de Theresa May. Entre ells, el ministre de Defensa, Michael Fallon, que ha dimitit. Per això, tan aviat com es va crear el hashtag #MeToo (jo també) per denunciar l'assetjament sexual, centenars de milers de persones s'hi han sumat, revelant l'abast del problema. Jo també és massa gent.
