La falca més freqüent sobre els líders polítics estableix que no es troben a gust en el seu partit, o que no encaixen amb els principis fundacionals de la formació. Si a l'interior es registra aquesta disfunció, cal imaginar l'estupefacció del votant habitual, al qual es demana l'acte de fe de renovar la seva confiança en les sigles a cada elecció.
El dos per cent dels espanyols reconeixen la seva militància en partits polítics, que només compleixen amb la seva missió a l'hora de votar. Un ciutadà pot arribar a vell sense creuar-se en la seva vida amb un sol afiliat. Malgrat aquesta sequera, la Constitució lliura a les formacions registrades el monopoli de la representació pública i del Govern. Si hi ha un Google amb l'oferta adaptada a cada consumidor, costa excloure la representació electoral d'aquesta adaptació al votant, que hauria de tenir sempre la raó.
Un sisme és preferible a prorrogar la ficció vigent. Per descomptat, és improbable que les formacions polítiques accedeixin al seu harakiri, evocant el terme que va definir el suïcidi planificat de les estructures franquistes. Des de la simplicitat expressiva que revela anys de reflexió, la historiadora Anne Applebaum va encunyar un desesperançat «tenim els partits equivocats». Ni els partits s'atrevirien a desmentir-la.
Tot fracàs requereix una coartada. Assajant l'excusa més eficaç, la fugida de les sigles pot disfressar-se de verinós populisme. No obstant això, la nomenclatura de la cosa no redimeix la insatisfacció de la cosa. Els ciutadans que han conquerit el dret a triar la seva identitat sexual, un essencialisme a la carta que hauria noquejat l'existencialista Sartre, no acceptaran a cegues les premisses de candidats als quals no s'adjudica un àtom d'autoritat. S'han alliberat de les cotilles.
Si l'eficàcia dels mitjans com a creadors d'espectacle manté la intensitat durant el parèntesi d'una campanya electoral, el governant elegit pateix una caiguda estrepitosa l'endemà de jurar el càrrec. És injust personalitzar en Trump o Macron l'enfonsament de les reputacions presidencials, quan no es coneixen excepcions a aquesta precipitació de la fama. En l'últim recompte, la quasi totalitat dels ministres espanyols rebien de puntuació un dos, que ni tan sols és un suspens.
Els països més tradicionals contemplen entre calfreds la multiplicació de l'oferta causada per l'aliatge d'indefinicions i incompliments. Els set partits amb possibilitat de decidir en les eleccions al Bundestag alemany han arruïnat el dualisme, tan germànic. No obstant això, la xifra empal·lideix davant de la disseminació de l'electorat. De fet, cadascuna de les formacions admet sensibilitats o escissions. La CDU de Merkel no és la CSU bavaresa, els Verds poden ser estrictes com els fundis o contorsionistes per negociar amb els democratacristians, una diputada ultradretà d'Alternativa per Alemanya dimiteix al dia següent de celebrar la immersió parlamentària de les seves sigles.
Només set partits són francament pocs. Seria més apropiat un assaig general de vint formacions parlamentàries amb capacitat d'apuntalar un Govern, que podrien evolucionar cap a les més realistes 250 quant el sistema de representació real es consolidés. Ningú s'escandalitza davant l'objectiu de dissenyar un tractament mèdic personalitzat per a cada malalt, per què hauria de ser absurd planificar l'assistència política a cada votant.
La multiplicació d'opcions és una necessitat, encara que amagui la mateixa falsedat egrègia de parlar de xarxes socials quan només n'hi ha una. L'adequació a l'electorat ha de fugir dels forçuts que empresonen governants democràtics, però també dels traçuts que tot ho fien a la seva habilitat negociadora. Procedeix introduir-se en l'enginyeria política, i abandonar el bricolatge que ha desembocat en una situació que ningú aplaudeix.
El pes de l'actualitat aixafa al passat. S'obliden massa de pressa els referèndums fallits a França i Holanda, dues marques impecablement democràtiques, quan es va plantejar a l'electorat la frustrada Constitució Europea el 2005. S'observa que les arrels del Brexit són profundes, i que s'ha desaprofitat una llarga dècada per corregir el desengany. Cada vegada que els electors han votat un «per què no?», els residus de l' establishment es refugiaven en el fet que es tractava d'una excepció. Per aquesta senda s'arriba a Trump, però no a una solució que exigeix tornar a l'individu.
