A la porta de la fruiteria hi ha el fruiter veient ploure. L'observo uns instants, a distància, protegit pel paraigua. Després m'hi acosto i compro unes mandarines.
- Plou -diu ell.
- Sí -dic jo.
Surto al carrer, que es troba buit, i penso en la inutilitat d'aquesta breu conversa sobre la pluja. Hauria estat més productiu, per exemple, que ell digués que no plovia i que jo hagués intentat fer-li veure que sí. Tinc els mitjons xops, de manera que emprenc la tornada a casa, on me'ls trec, m'asseco els peus i me'n poso uns de llana. Col·loco les sabates a prop del radiador, perquè s'assequin. Després, a la cuina, pelo amb les mans una de les mandarines mentre em represento mentalment el fruiter contemplant la pluja des de la porta del seu establiment. És com si li hagués fet una foto. Crec que, a causa dels mòbils, comencem a pensar en fotos. De fet, ara recordo que vaig estar a punt de fer-li'n una al fruiter amb el meu. Però tenia una de les mans ocupades amb el paraigua. És igual, la hi vaig fer amb l'encèfal i té el mateix format de les que faig amb el mòbil.
Plou tot el dia i jo vaig d'un costat a un altre de la casa com un fantasma, sense que la realitat es vegi afectada pels meus passos. Si m'ho proposés, podria travessar les parets, però faig servir les portes per entrar i sortir de les habitacions pel mer costum. A les set de la tarda, imagino el fruiter tancant la botiga. A dos quarts de vuit em truquen per telèfon per oferir-me una targeta de crèdit. Declino la proposta amb amabilitat i faig temps fins a l'hora del primer telediari de la nit. Veig dos o tres telenotícies al dia. Els telenotícies posseeixen propietats calmants: proporcionen la impressió que les coses, allà fora, continuen funcionant. El fet que el locutor o la locutora siguin sempre els mateixos reforça aquesta impressió. Si es morissin amb freqüència i calgués canviar-los cada setmana, ens en desenganxaríem. Però els locutors i les locutores, com la resta de la gent, triguen a morir-se. Quan es moren els fruiters, tanquen per defunció.
