02 de maig de 2018
02.05.2018

El vici del treball

02.05.2018 | 06:00

Probablement sigui el treball l'única condemna divina a la qual els homes (i majorment, els sindicalistes) rendeixen culte amb honors de santedat fins al punt de dedicar-li un dia festiu. Com el d'ahir, sense anar més lluny.

El curiós de l'assumpte és que la Festa del Treball serveix més aviat de pretext per no fer brot durant el pont de l'1 de maig, que en alguns regnes autònoms –tal que Madrid, per exemple– aconsegueix proporcions de quilomètric viaducte.

El treball és, en realitat, un vici, si hem de creure el que van dir al seu dia els cronistes de l'Antic Testament. Inspirats per l'Esperit Sant, els autors de la Bíblia descrivien en efecte el Paradís com una mena d'asil de rendistes en què ningú treballava. El dolce far niente, expressió amb la qual els especialistes italians defineixen l'ociositat, era el principal atractiu de l'Edèn. D'aquesta idíl·lica situació ens va privar certa fosca malifeta d'Adam i Eva, que així van condemnar els seus descendents a suar de dilluns a divendres per guanyar-se el pa. El pa i poc més, és clar; cosa que notòriament demostra que el treball és cosa de pobres.

L'experiència demostra que per guanyar-se el xalet, el iot, el Mercedes i un tranquil·litzador compte xifrat a Suïssa es requereixen altres habilitats cap manera vinculades al treball i a la grollera transpiració que aquest sol produir entre les seves víctimes. A aquests efectes resulta molt més útil fer carrera en la política, el contraban o qualsevol altra activitat similar de baixa exigència laboral i molt rendiment econòmic.

Tot i malgrat tan clares evidències, el poble en general i –el que és més sorprenent, els treballadors– tendeixen a valorar el treball com una virtut. La idea, de totes totes sacrílega, va ser difosa pels luterans i altres heretges teutons que avui manen a Europa, amb tal èxit que fins i tot la catòlica Espanya ha assumit aquest principi. Només cal constatar que un lloc de treball és la principal aspiració de qualsevol espanyol, particularment entre les franges més joves i il·lustrades de la població.

Per a més contradicció, les suposades virtuts del treball han passat a formar part crucial del pensament de l'esquerra, que exalça les seves bondats fins al nom dels partits. El Laborista d'Anglaterra, per exemple; o el Trabalhista del Brasil; per més que aquests dos països hagin inventat –paradoxalment– la Setmana Anglesa i el feliç lema «Mais samba e menos trabalho».

Es coneix que els progressistes ignoren les tesis de Paul Lafargue, el gendre de Karl Marx que en el seu tractat sobre El dret a la peresa abominava de la «baixesa» del proletariat mundial que, enganyat per les fal·làcies dels economistes, «s'ha lliurat en cos i ànima al vici del treball». Tal depravació no podria sinó derivar, segons la seva opinió, en un excés de manufactura de productes que no faria més que col·lapsar l'economia i empobrir els treballadors.

En el fons, el poble –que és savi, encara que no ho sàpiga– no para de donar la raó a Lafargue enfront de les teories del seu adust sogre. Prova d'això és que l'1 de Maig, dia de la santificació del treball, s'ha convertit amb el temps en una excusa com qualsevol altra perquè els treballadors es prenguin unes sempre merescudes vacances. No tots, és clar; però és que encara queda molt viciós per aquí.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook