13 de maig de 2018
13.05.2018

Maig, 68

13.05.2018 | 07:01

Vaig tenir la sensació que es capgirava el món. Les notícies que arribaven de París eren excitants, inesperades. Les llegia a la revista Destino, que en publicava reportatges i en mostrava fotografies. Em commovien les cròniques que enviava Eduardo Haro Tecglen a Triunfo. Els obrers, i els artistes, i els intel·lectuals s´uniren als estudiants rere les barricades del Barri Llatí i les seves accions sacsejaren el món. I obriren una escletxa per on afloraren algunes aspiracions, alguns valors nous. Fou una revolució? Hi va haver qui va dir que només era un foc d´encenalls. I el sociòleg Raymond Aron afirmà que havia estat un simulacre de revolució, un psicodrama, un accés de febre. Es va dir que aquells joves no tenien un projecte polític, que eren llibertaris, que els seus combats foren inacabats, però contenien l´energia necessària per conjurar els desgavells socials i econòmics del seu temps. Passats els anys, durant la campanya electoral a la presidència de França, Nicolas Sarkozy en va voler organitzar els funerals i culpà el maig de 1968 i les seves propostes hedonistes de tots els mals que han vingut després: la crisi de l´autoritat, l´egoisme del nostre temps, l´angoixa, la frustració, el ressorgiment de la dreta més reaccionària, la permissivitat incontrolada, la destrucció de l´ordre moral. «És necessari –deia–, liquidar l´herència del Maig de 1968». No s´adonava que aquella revolta festiva contenia una explosió de vitalitat, i fou subversiva perquè fou antiautoritària, i hedonista, i provocà un canvi de sensibilitat, i s´entossudí de posar un punt de poesia a la vida.
De sobte, l´estàtua de Víctor Hugo a la Sorbonne aparegué amb un fulard i una bandera rojos. Els joves cridaven: «Sota l´empedrat dels carrers, hi ha una platja». Cinquanta anys després, no he deixat de pensar en la platja que s´amaga sota l´asfalt. Hi és, ho sé. Però no és fàcil de trobar, encara que t´afanyis. Georges Moustaki cantava: «Un dia, pot canviar tot, perquè tot és possible». Però aquells joves demanaven l´impossible. «Serem capaços de canviar el curs de la història», clamaven. I s´entossudien de viure sense límits. I proposaven que la imaginació pujàs al poder. «Vine, escolta aquests mots que vibren damunt les parets». La poesia era al carrer. Potser fou un somni, la subversió, la il·lusió que el vell ordre mai no t´agafaria dins les seves úrpies. «Corre, corre, camarada, el vell món és rere teu».
Després de la Segona Guerra, la joventut es va constituir en una nova classe social. Però, és cert que era una nova classe? Els vells marxistes no ho acceptaven. Record que Maria Aurèlia Capmany havia escrit un llibre: La joventut és una nova classe? L´editor –Josep M. Castellet– l´obligà a posar un interrogant. Però aquests joves, compresos en una franja d´edat que va des de l´adolescència fins abans de la inserció en la classe adulta, havien construït una cultura pròpia: uns rituals, unes formes de vestir, un vocabulari, uns llocs de trobada, una música, a la recerca de l´autenticitat. Era una nova manera de viure que prenia forma en els personatges que interpretaven al cinema James Dean i Marlon Brando al final de la dècada de 1950. Joves rebels, contestataris, que trenquen amb les velles estructures, llegeixen Marcuse i proposen la ruptura amb el vell sistema, contra l´autoritat que es canalitza a través de l´adult: pare, professor, governant...
Un dels eslògans d´aquell maig, escrit en un ascensor de la universitat de Nanterre, és a la base de moltes de les controvèrsies que s´han construït entorn d´aquells dies de contestació i revolta: «Vivez sans temps morts. Jouissez sans entraves». És com dir: «Que no se´t mori el temps, gaudeix sense traves». Alguns n´han fet el punt de partida de l´individualisme contemporani, de l´home obsedit pel consum i el sexe. El problema rau en la interpretació que s´ha fet de manera reiterada de la paraula «jouissez». No es tracta de reivindicar l´aspiració individualista al plaer. És evident que ens convida a gaudir... del plaer de crear, de l´esperit crític, de la contestació política. La proposta es dirigeix vers la possibilitat de dotar d´una emoció lúdica aquells combats.
Han passat cinquanta anys i hem vist –massa que ho veiem– que els militants progressistes d´avui han pactat amb el neoliberalisme. Què s´ha fet de les barricades?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook