Més de trenta mil nois i noies de Catalunya s´han hagut d´enfrontar a la selectivitat. La gran majoria ho han fet carregats de nervis perquè fa dos anys que sembla que només corren per treure bona nota, per arribar a la mitjana que necessiten i per entrar a la facultat que volen. La cursa de la seva vida, els han dit. I els que s´ho han cregut pateixen. I si es queden en blanc? I si s´equivoquen? I si s´obliden el DNI a casa i no els deixen entrar? Això els que treuen bona nota perquè els que van justets s´hauran d´esperar al setembre, que els instituts no volen quedar malament.

Sobre la carrera que faran, molts no en tenen gaire idea. La majoria trien per eliminació. Hi ha tanta fragmentació de coneixements que les darreres dècades han nascut més graus dels que imaginem. Han anat a visitar les universitats. Han assistit a xerrades sobre les diferents possibilitats i al final han acabat emplenant les caselles esperant que res no els estronqui el camí.

Per primer cop a les seves vides signaran els exàmens amb un codi de barres. El primer cop que no coneixeran qui els avalua i que, qui els avalua, no els coneixerà tampoc a ells. Un ­exercici de transparència, doncs, que potser no tornaran a viure mai més. Tot això, és clar, té la seva gràcia. Una mena de salt al buit.

Ara que hem emplenat les administracions de concursos suposadament transparents que sempre guanya qui estava previst, ara que ja sabem que el que més compta és tenir amistats influents, la selectivitat és un dels pocs espais on no hi ha gaire res més que el que un ha estat capaç d´arreplegar en aquests pocs anys: el que sap, el que no sap, el que ha llegit, els nervis que controla, o no, la bona lletra que fa, o no, i la capacitat, o no, d´ordenar idees. Un miratge. Com si encara féssim veure que tot és just.