Es queixen els jubilats per la quantia de les seves pensions de mala mort i, coincidint amb la seva protesta, el Govern anuncia una llei d'eutanàsia, paraula grega que podria traduir-se per bona mort.

No té res a veure una cosa amb l'altra, és clar; però aquí la gent és molt mal pensada. Ja hi ha qui es malicia que els nous capitostos pretenen reduir la despesa en subsidis de vellesa pel mètode una mica expeditiu de facilitar als pensionistes l'últim tràngol. Tampoc cal exagerar, home.

Bé és veritat que, al Japó, país de gent encara més longeva que Espanya, les autoritats estan manejant des de fa anys imaginatives solucions per abaixar la factura dels avis a la Seguretat Social.

El ministre nipó de Finances, Taro Aso, arenga de tant en tant els seus ancians perquè es morin com més aviat millor i deixin de ser una càrrega per a les arques de l'Estat. Encara es conserva molt ufanosament, el tal Aso va ja pels 77 anys, circumstància que potser hauria d'inclinar a fer-se l'harakiri en coherència amb el seu programa d'estalvi en pensions; però es veu que tampoc ell està per la labor.

Això del japonès no deixa de ser, en realitat, una simple invitació a dinyar-la que els així requerits poden atendre o no. Una altra cosa seria que l'Estat, tan prolix en reglaments, inclogués entre les indicacions de l'eutanàsia l'excessiu cost dels jubilats per al Tresor Públic. Aquí som molt d'extrems, com tothom sap; i potser per això hagi estès una certa inquietud entre els possibles afectats.

Els ministres espanyols no arriben, ni de lluny, a la descarnada franquesa del seu col·lega del Sol Naixent, entestat a reprotxar als seus pensionistes el molt que viuen. No és menys veritat, però, que tampoc aquí paren de recordar-nos la voluminosa despesa que suposen les pensions. Que si han pujat un 3 per cent en només un any; que si la factura excedeix ja als 9.000 milions al mes; que si s'ha buidat la guardiola d'emergència per a aquestes pagues. Que si l'esperança de vida (única que els queda a molts) no para de créixer a Espanya. Un simple cop d'ull als titulars de diaris resulta desolador.

Més alarmant encara que això és l'habitual informe del Fons Monetari Internacional en el qual aquest organisme -tan influent- alerta un cop i un altre els governs sobre el «risc» que els estats no puguin afrontar les pensions dels seus assegurats, si aquests porfidiegen a seguir morint més tard del que és aconsellable. Segons el parer dels analistes de l'FMI, aquesta actitud insolidària podria fer trencar la tresoreria de les nacions que carreguen amb els pagaments a aquesta part tan nombrosa i poc productiva de la població.

Per fortuna, l'esmentat Fons no ha arribat a l'extrem de recomanar als governs que fixin una edat màxima de defunció a partir de la qual la gent hagi de morir, sota pena de veure's privada de la seva paga.

Així i tot, els més aprensius han rebut amb suspicàcia l'anunci d'una llei de bona mort, amb el molt exagerat temor que l'Estat pretengui facilitar-los la defunció als pensionistes per fer quadrar els comptes de la SS. A tant no arribarà, naturalment, l'esperit comptable propi dels governs. Si l'expeditiu Taro Aso no s'ha fet encara l'harakiri, tampoc els seus col·legues espanyols se suïcidaran políticament amb la renúncia a aquests milions de vots amb cabells blancs. Tranquil·litat, doncs.