Quan entendran els nous polítics que la ciutadania no els demana que facin el mateix que el PP però a l'inrevés? El que exigim és que facin una altra cosa. Pel que sembla, els hàbits bloquegen la imaginació. Els hàbits i la incapacitat de prendre distàncies d'un dia a dia que és difícil organitzar sense reactivitat. Hauria de ser part de l'hegemonia: que ningú et faci l'agenda. Al final es recorre a la comoditat. Algú va anomenar a la mimesi el principi de vagància en la natura. En la política espanyola també regeix el principi. Els partits estan organitzats en el seu cim amb una tropa de periodistes propis. Així, els polítics es creuen connectats al món. En realitat, estan connectats amb ells mateixos. Per això han de posar-los al capdavant de la mediació amb el públic, perquè és el més semblant a ser ells a tot arreu.
Aquesta política és estèril i genera aquest món paral·lel en què veiem instal·lats els polítics espanyols. Un exemple: Quim Torra creu que perjudica la imatge d'Espanya al món amb el seu discurs habitual en un lloc cèlebre, ignorant que aquest discurs només és de veritat atès a Espanya i pels fans del Procés instal·lats en un grapat d'universitats americanes. En l'oceà de l'opinió pública dels Estats Units, és un gota insignificant. Aquest acte es converteix en un mirall més en què reflectir-se. El real sempre és en una altra banda. Per exemple, en l'últim padró de Barcelona. S'hi mostra que la capital històrica dels catalans cada dia és menys catalana. Per descomptat, té més població entre 65 a 84 anys que des de nadons als 14. Ja té més veïns nascuts a l'estranger que a la resta d'Espanya, i a poc a poc aquestes dues xifres sumades es van aproximant als nascuts a Catalunya. Amb aquests números a la mà, en vint anys podria haver-hi un Estat independent, potser, però no estem segurs que fos Catalunya. No obstant això, el mirall mediàtic domina les agendes i les omple amb els seus reflexos com si s'estigués transformant la realitat.
Volíem que el Govern de Mariano Rajoy marxés perquè estava lligat al passat més tenebrós de la democràcia espanyola. Desitjàvem un Govern que mirés al futur i, en efecte, veiem amb alegria que alguns ministeris ho fan. Però tan enganxós com aquest passat del qual Rajoy no podia desprendre's, és el present organitzat pels grups mediàtics. Ningú que no aprengui a mirar més enllà d'ells podrà oferir a aquest país una proposta real. En aquest sentit, ser abans dirigents que governants, que és una consigna adequada, implica no quedar pres d'una esquadra de periodistes afins, de veus reduplicades, sinó bolcar-se a la vida de l'opinió pública amb la llibertat de qui sap el que ha de dir i presenta la resolució de convèncer els que no són encara fidels.
Això s'ha trobat a faltar en el cas de l'elecció del director general de RTVE. Un cop més, com des que tinc ús de raó i seguint pràctiques franquistes que han passat l'època democràtica, s'ha buscat la figura del director en el periodista partisà afí. Se suposa que ell després buscarà les quadrilles d'amics capaços d'oferir a cada home important del Govern i dels partits adversaris els seus propis ventrílocs. Això permetria seguir amb el règim de les tertúlies, el perill més gran de la democràcia espanyola. Quan els teòrics de la democràcia de principis de segle van identificar les debilitats del parlamentarisme, van veure com una d'elles la irracionalitat d'haver de parlar per a les tertúlies, tan específica dels sistemes polítics del sud d'Europa. En aquest règim seguim. I això és el que garanteix un periodista partisà al capdavant de RTVE. Mimesi, vagància, bloqueig de la planificació, construcció d'aquest opressiu món paral·lel, aquest present fictici, aquesta actualitat que deixa el futur a l'atzar de l'imprevist.
El mateix dimecres en què va començar a emergir aquest complet desastre de la negociació del director de RTVE, es retransmetia des de la ràdio pública la trobada dels líders europeus sobre immigració. Potser per com és de peculiar el moment, en què la sort de tots els tertulians estava en l'aire, els tres oracles habituals que acompanyen Alfredo Meléndez van ser substituïts per tres experts en immigracions. Qualsevol que escoltés va poder aprendre de forma reflexiva sobre el problema i formar-se una opinió de la seva gravetat. En realitat, ja tots els temes són així en el present. Tots estan encadenats a un futur endimoniadament difícil. Per què no fer servir aquesta fórmula cada dia? Al capdavall, els tertulians, quan encaren un problema real, diuen que ells no en són especialistes i amb prou feines tenen alguna cosa a dir. Només s'apassionen quan defensen les polítiques afins. Quin servei públic ens donen, llavors? Cap. Per què es fa així des de fa 50 anys? No excloc que per vagància. És més fàcil tenir quinze comentaristes polítics en nòmina, que investigar quin periodista té alguna cosa a dir pel seu estudi, experiència o trajectòria. Això requereix periodistes d'investigació i configurar d'una altra manera l'opinió pública i també la carrera de periodisme. Però prescindir d'aquestes veus generalistes que són mers ressons duplicats dels polítics requereix també partits seriosos, complexos i viables, i no reduïts al cabdillisme, congènit en l'esquema ancestral de la política espanyola. Doncs alguns líders sembla que se senten còmodes amb el fet que siguin els seus dobles comentaristes, i no un seriós competidor, els que treguin el cap als mitjans. Així només brilla el líder i ningú més. No parlo de ningú en concret. Però soc conscient que en nomenar un periodista partisà afí per a la radiotelevisió pública, estem condemnats a reproduir tot aquest model. I això per no parlar de la forma lamentable com aquesta suposada negociació s'ha produït. Les persones amb les quals Pablo Iglesias va contactar van mostrar amb els seus tuits que, incapaços de mantenir la discreció, no havien de merèixer mai la seva confiança. A més, les persones elegides es van desprendre de part del seu passat a tota velocitat, de manera que així confessaven que no eren idonis per al càrrec. Però més enllà d'això, mai vaig donar crèdit al fet que Pedro Sánchez deixés la decisió d'aquest afer en mans d'Iglesias. Per contra, vaig suposar que un cop més Iglesias havia picat l'ham i carregaria amb les despeses de tot. Aquí es va oblidar la consigna. Abans dirigents que governants. El PNB, aliat antic del PSOE, l'hi recordarà cada vegada que sigui necessari. Tot sumat ens ofereix un símbol complex que testimonia la pobresa extrema del nostre sistema de partits, el que ens impedeix tenir una política de qualitat. Ho hem vist amb les primàries del PP, que ens ha descobert el que suposàvem: que era un dispositiu de poder amb una enorme xarxa clientelar que s'ha diluït com un terròs de sucre quan no hi ha res a repartir. Que la principal candidata sigui qui tenia accés a manegar el CNI ja ho diu tot. Però ho hem vist també amb la forma com s'ha fulminat al president de la Diputació de València, en el límit de la legalitat, al vell estil de l'assalt a la llar de bon matí, sense que hàgim vist cap assessor legal al costat del detingut enmig dels policies, imitant un cop més el que està fent el PP en aquesta fronda de foc amic en què s'ha convertit i que l'ha portat a la ruïna. Així que acabo com he començat. No s'adonaran tots que el miracle del govern Sánchez només es pot reproduir si es fan les coses d'una altra manera?
