Setmana de nou Govern
He fet de portaveu de fins a tres membres del Govern espanyol aquesta setmana: la vicepresidenta Carmen Calvo (cap molt ben ordenat, la seguretat de la maduresa), Josep Borrell (un enfurismat activista de Societat Civil Catalana més que un ministre d´Afers Exteriors) i Meritxell Batet (la dona encarregada de portar la gestió de l´anomenada carpeta catalana i que, des de la discrepància en molts punts, se li ha de reconèixer que té més ben cartografiat el cas que l´administrativista Soraya Sáez de Santamaría, SSS).
Deixo escrites aquí algunes notes del que volia que fos una part de la meva intervenció en el debat amb el ministre Borrell, que es va acabar convertint en un prim debat sobre Catalunya. Borrell, el contrapunt del Gobierno, el ministre, en britànica manera de dir-ho, que intenta ser-ho per Catalunya. Afortunadament, les vies de diàleg de veritat van per altres camins.
Impostos
Aquesta setmana, el Govern de l´Estat ha anunciat la creació de nous impostos. Per un cop, hi estic a favor. Em refereixo als impostos a les grans empreses tecnològiques internacionals. Són exponencials el nombre de tractes comercials que es fan i es faran de manera digital. Aquest nou món també ha de tenir la seva fiscalitat. Si no és així, aniríem a un món dual on els treballadors i les empreses locals pagaríem impostos fins esllomar-nos, mentre que el gran consum de la xarxa s´escaparia d´uns impostos que, precisament, han de revertir en pensions i en societat del benestar i reduir la càrrega impositiva als ciutadans de classe mitjana. Aquests són uns deures i un repte de la UE que l´exministre Montoro no va arribar a materialitzar. Es veuran en els pressupostos a començar a discutir a partir d´octubre.
Gastin el que tenen!
Aquest Govern central té una situació excepcional: té un pressupost aprovat fa setmanes per a tot un any que en el capítol d´inversions només te mig any per gastar-lo. Que posin les màquines a treballar a tot gas per gastar les partides. Ho he anat repetint en cada debat.
Divendres, tornant a casa, vaig voler anar a veure si les obres de desdoblament de l´N-II entre Maçanet i Sils van a bon ritme i poden estar acabades a finals d´any (retallant mesos dels 40 que els havien donat per fer l´obra). Així s´hi va comprometre el ministre Ábalos i em sembla que es podrà complir. Ara, nous projectes i nous impulsos. Mentre dilluns vinent s´obre una etapa diferent i nova de diàleg entre el Govern de l´Estat i la Generalitat, també s´ha d´anar per feina en tot el que pugui rebertir en el benestar dels ciutadans en el curt termini.
Rússia en el tauler
Es pot definir Rússia de dues maneres: una gran potència curta en demografia (uns 145 milions d´habitants, a la baixa) o bé una gran potència en decadència. A més a més, Rússia no és pas rica: tot i la seva gran fortalesa energètica (sobretot gas) i mineral, la riquesa que produeix anualment la situarien només com la quarta economia de la Unió Europea a 28.
D´altra banda, és, en canvi, una potència militar de primer ordre i utilitza molt activament un hard power informàtic de nova generació. És per tot plegat que s´ha de comptar sempre amb Rússia. Els EUA, preocupats a tothora amb la Xina, han dubtat des dels anys noranta (amb Ieltsin i a vegades després amb el mateix Putin) sobre com tractar Rússia com un aliat o com un rival. En temps d´Obama va ser un rival (conflicte d´Ucraïna), mentre que amb Trump, teatralitat al marge, és molt més clarament un aliat. Els grans problemes de Rússia, a llarg termini, són amb el seu veí asiàtic: la Xina, tot i que ara comparteixen el punt de trobada del Grup de Xangai.
El desequilibri demogràfic i econòmic entre Rússia i la Xina és creixent: hi ha gairebé deu vegades més xinesos que russos i la diferència de renda per càpita entre la població russa de Javarosk o Vladivostok a l´Extrem Orient rus i la població de la Manxúria xinesa és cada vegada més gran a favor dels xinesos. Cada vegada, aquesta frontera russo-xinesa s´assembla més a la de Río Grande entre els EUA i Mèxic.
Davant d´aquest panorama ple de contrapunts, al final, els Estats Units poden pensar que Rússia és més aviat un aliat davant la Xina que no pas un rival (Ucraïna). Per acabar-ho d´adobar, Washinton i Moscou comparteixen actualment un menyspreu indissimulat cap a la vella Europa.
Les potències regionals
Excepte en el cas del Japó, que es troba encaixonat entre la Xina i el Pacífic nord-americà, la gran majoria de potències regionals del planeta es troben en fase expansiva, la qual cosa dibuixa un panorama a voltes potencialment conflictiu. L´Índia, per exemple, potència regional de l´Oceà Índic, té un fregadís sempre preocupant amb la Xina i una endèmica tensió amb el Pakistan. No és el cas de Sud-àfrica, la potència regional africana, que no troba de moment grans impediments. Tampoc és conflictiva l´expansió del Brasil, a l´Amèrica del Sud. Si que és enormement complexa la situació 40 a l´Orient Pròxim i Mitjà: hi trobem quatre països amb vocació de potència regional: Turquia, l´Iran, Israel i l´Aràbia Saudita. La capacitat de conflicte és elevada, només cal mirar el que està passant a Síria, sota el focus de les quatre (més el de Rússia i els EUA) després de set anys de guerra.
