Les ciutats i els pobles acostumen a tenir un repertori de sensacions que el sentit de l'olfacte recull i distingeix; una olor, una aroma, una flaire, serien la cara de la moneda; i a la creu, la fortor, el tuf, la fetidesa. Un barri antic de ciutat vella pot donar a l'olfacte una determinada sentida. Una boca de metro de gran ciutat genera una mala olor especial. Una rambla amb til·lers regala a la primavera les seves emanacions de benestar.

Els gironins que fa més anys que som gironins podríem fer un catàleg olfactori de la ciutat, mirant enrere. Parlaríem de la fortor que feia l'Onyar, sempre, però sobretot els diumenges quan llevaven l'aigua de la sèquia Monar. Un altre mal record era quan després d'un aiguat quedava a les botigues la pudor del llot i de la humitat, com un pregó silenciós de la pobresa. Després venia el bon temps i la festa de Corpus desvetllava una gran participació cívica i la ciutat s'omplia de catifes de flors amb el seu catàleg d'olors naturals, la de ginesta al capdavant, és clar. I quan venien les Fires, a la plaça de Sant Agustí, anunciaven la tardor amb una familiar olor de xurros i bunyols. Sense oblidar unes olors entranyables, ben localitzades, com era la dels boixos, de planta fresca, els boixos que es penjaven als balcons de les Ballesteríes per la festa del carrer.

Hi havia hagut a Girona una poderosa presència ferroviària, a cara descoberta. Des del carrer de Santa Eugènia mirant cap al sud hi havia unes quantes hectàrees de territori ferroviari (MZA, després Renfe). Allí es respirava el baf de les locomotores que maniobraven en el seu propi giratori, a la zona de càrrega i descàrrega; s'hi olorava un tuf barrejat del vi dels degotalls d'un vagó cisterna, amb una olor indesxifrable de grases i olis que regalimaven dels convois, tot amanit amb l'emanació de la garrofa d'aquell farcell que s'havia rebentat en caure del vagó. Aquella zona estacionava incomptables vagons, inclosos aquells que transportaven matèries tòxiques i possiblement inflamables; els treballadors solien fer els seus àpats de carmanyola, que podien escalfar allà mateix, a tocar qualsevol vagó de tren, que qui sap què contenia. I els dies de pluja tot aquell entorn prenia els tons d'un quadre d'alta tristesa. Era immens, aquell espai; només una referència: quan la zona va quedar lliure, un dels possibles compradors va ser el GEiEG, per a construcció del seu estatge social, i la part que interessava era de 7.000 metres quadrats.

Als anys 80 va desaparèixer l'últim ferro de la zona de càrrega i descàrrega, mentre Girona posava la directa cap a la seva nova concepció d'aquell espai que es començava de dir-ne parc Central. El projecte era ambiciós, canviaria la vella fortor per l'amabilitat d'un enjardinament gran i nou, una mena de redempció, que anava venint amb els seus passos administratius, urbanístics i ambientals. I mentrestant -ja érem al 1990- vaig escriure un article amb el títol «Quina olor farà el parc Central?» amb l'esperança de tenir, algun dia, aquella verdor brillant i aromàtica que havia de compensar als gironins de tota aquella grisor de l'anterior paisatge urbà, el de tota la vida.

Amb el temps vàrem arribar a veure, tenir, olorar, el parc Central, aquella realització tan esperada, i el goig complert de passejar per sota la irrepetible paleta de tardor dels liquidàmbars, pel carrer Rafel Masó i Valentí, que en pau descansi. El projecte ferroviari de l'alta velocitat al seu pas per Girona s'ho ha emportat tot, tot d'una revolada. Ara, el parc Central, perdó, la Llosa, no té ni una ombra. Trenta anys després m'he de contestar aquella pregunta a mi mateix: això no fa olor de res.