Fa uns dies es va fer públic l'informe del Tribunal Europeu de Comptes de Brussel·les sobre les infraestructures d'alta velocitat. L'Estat espanyol va rebre gairebé la meitat dels fons europeus destinats a finançar la xarxa d'alta velocitat de la UE entre el 2000 i el 2017.

Amb Espanya, s'han analitzat sis estats -França, Itàlia, Alemanya, Portugal i Àustria- en infraestructures d'alta velocitat, que sumen més de 5.000 quilòmetres, amb el 50% operatius, i han rebut 23.700 milions d'ajuts comunitaris del 2000 al 2017.

L'Estat espanyol té la xarxa més extensa d'Europa en nombres absoluts i és la segona del món. En nombres relatius de quilòmetre per habitant o de superfície, Espanya lidera el rànquing mundial: 2.675 quilòmetres en servei; i si hi afegim els que estan en construcció, 3.827.

Espanya també encapçala el rànquing per la cua en ràtio d'utilització de la xarxa: 13,4 passatgers per quilòmetre. Mentre que França en té 49 i encara està lluny del Japó, amb 166. El Tribunal de Comptes creu que calen uns 9 milions de passatgers mínims l'any per justificar la infraestructura. Només ho complien el tram Madrid-Barcelona, Torí-Salern i París-Estrasburg. Un cop més, la Catalunya tan maltractada salva la cara a Espanya en alguna cosa.

El rànquing del sobrecost també l'encapçala Espanya: la línia Madrid-la Jonquera ha significat un sobrecost del 38%. I l'altre rànquing és el de velocitat per sota la prevista, en què també lidera Espanya, gràcies al tram Madrid-Galícia, on circula només el 29% de velocitat prevista (110km/ 350km). O el tren de Madrid-Lleó, que circula al 39% de la velocitat dissenyada, mentre que el de Figueres-Perpinyà ho fa al 36%.

Espanya, que és l'Estat amb la xarxa més gran, també és la que més diners ha costat als contribuents europeus: més d'11.000 milions d'euros en dues dècades, que representa el 47,3% del total repartit al bloc europeu. És a dir, Brussel·les s'ha gastat més diners a l'Estat espanyol que a França, Alemanya, Itàlia i Polònia junts.

La taxa de cofinançament europeu ha estat del 26%, tres vegades la mitjana dels altres cinc països per sota del 10%.

El tribunal denuncia que no s'ha tingut en compte el binomi cost/benefici per la presa de decisió. Posa com exemple positiu la línia Venècia-Trieste, que van allargar 10 minuts el temps de viatge però es va estalviar una inversió de 5.700 milions.

Però no només ha sigut un transport car per als contribuents europeus, sinó especialment per als de l'Estat espanyol. Concretament, l'AVE ha sortit a uns 1.159 euros per persona. És el doble que a França, on l'utilitzen 19,2 milions de passatgers per quilòmetre. Per contra, la ràtio espanyola és quatre vegades inferior: 5 milions de passatgers per quilòmetre. Tot i això, l'Estat és el soci europeu al qual més han hagut d'ajudar per cobrir els costos d'aquesta infraestructura.

Així, l'Estat espanyol queda retratat en l'informe del Tribunal per l'escàs ús del servei i el sobrecost de la construcció. L'informe deixa clar que, en casos com aquests, una millora en la línia convencional «hauria estat suficient» per assolir els objectius a un cost «molt menor».

Des del Tribunal de Comptes Europeu assenyalen la Comissió Europea com a responsable de no «vigilar» prou durant 17 anys sobre com s'invertien els diners europeus dedicats a l'AVE.

Algú creu que el nou Govern, que des Madrid i des de les baronies territorials ha contribuït a aquest desori, canviarà un mil·límetre la política d'infraestructures? El disseny radial i partidista de les infraestructures espanyoles són un clàssic on tots els partits espanyols coincideixen. Com ha descrit l'autor Òscar Pazos en el llibre Madrid es una isla, l'origen del problema es situa ja en l'època de Felip II, que va situar la capital fora del món, lluny de les que haurien pogut ser candidates naturals pel seu pes eclesiàstic i cultural, com Toledo, o pel seu dinamisme comercial i marítim, com Lisboa, Sevilla, València o Barcelona. Madrid és la voluntat d'allunyar-se de qualsevol punt de contrapoder a la monarquia absoluta. I aquí estem: reis i dictadors han treballat de valent per engruixir una ciutat que fa cinc-cents anys era un poble de pastors.

Per això, tot i que, en general, tothom agraeix un cert clima de distensió política d'aquestes darreres setmanes, és com la calma abans del temporal. Perquè continuen els problemes de fons polític, com el no reconeixement de la plurinacionalitat; els socials, amb la precarització massiva; o els econòmics, amb un Estat endeutat per animalades com l'AVE que seran el detonant del proper esclat del deute.