L ´Institut Català Internacional per la Pau ha presentat els resultats de l´enquesta sobre la «Percepció de la població sobre la convivència i la seguretat a Catalunya». Entre les diferents dades, n´hi ha una que indica que la població catalana presenta un consens elevat en resoldre els conflictes associats a la convivència per mitjà del diàleg, la negociació i la mediació, per damunt de l´ús de la força. Precisament, aquests han estat mesos que, en un moment o altre, es parlava de la famosa negociació i mediació, que no arribava. Però aquesta manca d´utilització de la mediació no és només una característica de la política, sinó que també es detecta a la societat en general.

La mediació és un procediment que té com a objectiu recuperar la comunicació entre les persones i/o grups en conflicte, per tal que siguin ells o elles les que puguin, amb l´ajuda del mediador o mediadora, trobar i arribar a un acord mútuament satisfactori per a totes les parts entre les distintes opcions que s´han presentat.

Aleshores si la gent creu que la millor manera de gestionar els conflictes és amb el diàleg i amb l´ajuda d´un professional de la resolució de conflictes, per què la mediació no s´acaba d´instaurar com a un procés habitual?

Una possible explicació és aquesta:

Resulta que segons qui fa -el gremi professional- la diagnosi sobre l´estat de la mediació a Catalunya, canvia el motiu del per què no s´aplica i de la manca d´èxit.

Si la diagnosi es fa des de l´àmbit de la psicologia, el treball social, la ciència política o la sociologia, la culpabilitat recau en la immobilitat i el bloqueig de l´advocacia. L´advocacia àvida de lucre econòmic i maldestre en el seu coneixement de la naturalesa humana malbarata els intents de transformació dels conflictes dels bons mediadors, posant per davant de la seva clientela les garanties de les resolucions dels ­processos judicials costosos, tant econòmicament com emocionalment, fet que els distancia de l´aplicació de la mediació i l´assoliment d´una millor solució en tots els sentits.

Si la diagnosi ve de l´àmbit de l´advocacia, els culpables són els psicòlegs, els educadors, els treballadors socials, els sociòlegs. La falta de coneixements sobre els veritables interessos de la gent en conflicte, la necessitat imperiosa dels mediadors -que no són advocats- d´interpretar i fer teràpia per tot, el desconeixement del marc legal del conflicte i les mancances en la redacció dels acords, fan els psicòlegs, els educadors, els sociòlegs, els treballadors socials i tots altres poc adequats a l´hora de resoldre com toca un conflicte.

I així la pilota va d´un costat a un altre, i dels principis bàsics de la gestió dels conflictes, ni rastre!

Davant d´un conflicte, les persones acostumen a buscar culpables, en lloc de detectar i abordar les causes que l´han predisposat i generat. Quan busquem culpables, criminalitzem les persones, fent-los responsables de l´aparició dels conflictes, quan de ben segur no ha estat així. Buscar culpables allibera emocionalment el monstre que hi ha dins de nosaltres, ataquem les persones, i ens allu­nyem de la solució, de la bona, perquè frena i redueix la possibilitat de parlar-ne amb condicions de respecte, calma i tranquil·litat. Culpabilitzar impedeix indagar sobre les causes i aprendre dels motius que generen els conflictes.

Si volem que la mediació es faci servir, cal que la ciutadania vegi fortaleses en els professionals de la gestió de conflictes i no divisions; en lloc de buscar culpables, analitzem les vies i espais d´utilització; deixem de queixar-nos de la manca de suport de les administracions públiques i assumim les responsabilitats de cadascú.

Al cap i a la fi, com en altres coses de la vida, l´èxit de la mediació passa per posar el millor de nosaltres en aquest objectiu, abans que crear i buscar enemics.