01 de agost de 2018
01.08.2018

L'Estat, un ens immutable

01.08.2018 | 01:02

S'ha teoritzat aquestes últimes setmanes si l'Estat espanyol està travat i ben travat, tal com va proclamar i ordenar en Franco abans de morir, i que tot intent de canvi substancial del vell ordre desperta mecànicament una reacció conservadora per mantenir el petri quietisme ancestral en mans d'una classe política privilegiada, que sempre ha estat encastada en els òrgans de poder: en el judicial, el militar i part considerable del poder legislatiu i executiu.

S'ha produït una transmissió hereditària del poder que s'arrossega des del segle XVIII perquè el moviment europeu de la Il·lustració va tenir escassa repercussió i nissagues, encimbellades al poder des de temps immemorial, han aguantat llargues dictadures, democràcies i repúbliques passatgeres i monarquies duradores. Ells són el verdader i compacte Estat perdurable.

Una situació ben galdosa i àrdua per a en Pedro Sánchez perquè l'Estat és un organisme sòlid i viu, enfonsat en la memòria i l'imaginari col·lectiu, que s'identifica amb les grans institucions i està dotat d'una inèrcia antiga amb la ferma i decidida voluntat de sobreviure a la política i als polítics de torn. L'Estat és un monòlit, un ens immòbil identificable amb el ser estàtic, rocós i rígid del filòsof Parmènides.

L'Estat engoleix i digereix les persones dedicades a fer política, els observa parsimoniosament i els deixa actuar dins les seves regles del joc; exigeix tàcitament obediència i qualsevol que intenta subvertir-ho fracassa. Si un líder pretén destruir-lo no se'n sortirà victoriós; l'Estat l'aixafarà com una formiga. Els polítics són actors dins d'una representació i l'amo del teatre i del futur dels personatges és l'Estat.

Felipe González suscità un gran entusiasme popular i contava amb majories absolutes que li permetien foradar i obrir corriols de bona salut social a la massa granítica de l'Estat a fi de desbloquejar-lo. Podia desmantellar el franquisme de les institucions i esborrar del mapa tota la simbologia de la dictadura, present en places i carrers de moltes poblacions. Comptava amb adhesions suficients per fer el que hagués volgut, però l'Estat mastodòntic i omnipotent tampoc l'incomodava massa, se sentí reconfortat amb els avantatges i privilegis de ser president del govern. I la seva acció política va ser reforçar-lo, declinà tota vel·leïtat revolucionària, l'inconformisme de joventut, a canvi de confort, del gaudi de l'eròtica del poder.

Ara molts perplexos no entenen com F. González no es va atrevir. Alguns opinen que va ser poruc i flaquejà perquè temia un cop d'estat militar, com el materialitzat per Tejero. Altres creuen que era un estadista de cap a peus i ni es va replantejar canvis essencials perquè ja li anava bé l'Estat per perpetuar-se en el poder executiu.

Qualsevol maniobra política, hores d'ara, per arrancar aquesta casta històrica de les xarxes del poder fàctic és impossible perquè durant el període de l' Aznar coratjós, d'un Zapatero tou i d'en Rajoy feble, l'Estat va aferrar-se definitivament. El president pot introduir matisos morals i socials que no posin mai en perill l'estatus-quo. Perquè hi ha valors polítics suprems com la unitat de la pàtria, l'economia lliure de mercat, l'existència de classes, com una decisió divina, que no admeten discussió.

Joan Maragall publicà el 1998 l' Oda a Espanya: «Escolta, Espanya, / la veu d'un fill que et parla en llengua / no castellana: parlo en la llengua / que m'ha donat la terra aspra; en aquesta llengua / pocs t'han parlat; en l'altra, massa». El context polític de llavors: la pèrdua colonial de Cuba i Filipines el 1980 posava fi a un consens i a una vertebració d'Espanya que havia estat qüestionat des de Catalunya, però també des de sectors intel·lectuals espanyols que criticaven la visió opressora d'un estat basat en els record dels èxits imperials. J. Costa. Pérez Galdós, Clarín, Giner de los Ríos formaven una generació de pensadors que amava Espanya i detestava l'espanyolisme, demanaven una europeïtzació i l'abandonament d'una visió caciquista de l'Estat.

Aquesta plèiade d'intel·lectuals eren deutors de Mariano José de Larra (1809-1831), immortalitzat en aforismes: « Aquí yace media España, murió de la otra mitad» o «E scribir en Madrid es llorar» i Madrid com a sinècdoque d'Espanya. Territori fratricida, que poetitza dramàticament A. Machado: « Españolito que vienes al mundo, te guarde Dios... Una de las dos Españas ha de helarte el corazón».

Amb la pèrdua de les colònies Espanya va perdre momentàniament el seu discurs centralista a favor de les sensibilitats centrífugues i només li restarà l'ús de la força per mantenir quelcom que no podia amb la retòrica demagògica fonamentada en la grandesa de la pàtria colonial esbocinada.

Els intel·lectuals més fins proposaren sense èxit repensar Espanya, fer fora del poder i de l'administració tota la casta dirigent dels darrers 25 anys, bandejar les oligarquies de biaix monàrquic carca; volien acabar amb el patriotisme vulgar i obrir Espanya definitivament a Europa i abandonar l'africanisme. Ningú els va fer cas i en Franco se'n va al Marroc perquè un militar no és ningú si no ha guanyat una guerra. Ara som part de la comunitat europea per interès financer i comercial, en Franco representava una nosa per l'economia expansionista.

Abans de la Revolució Francesa el rei s'identificava amb l'Estat, ara l'Estat són els homes de negocis, com va dir N. Chomsky. Tots els estats s'assemblen. Si la monarquia es corromp, aquest grupet de persones pot decidir abandonar-la perquè els perjudica i sense que això provoqui greus traumes socials

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema