Fanfarronades

És una cosa que està posant de moda el president Trump i està creant escola. Després de dir «gros baixet» al líder nord-coreà i d'amenaçar-lo amb «foc i fúria com el món mai ha vist», va acabar trobant-se amb ell a Singapur i elogiant les seves capacitats de lideratge.

A Putin no l'ha insultat encara i hi ha qui pensa que li té por per raons desconegudes. Fins al punt que en la seva trobada a Hèlsinki li va donar més credibilitat que als seus propis serveis d'intel·ligència, i això ha provocat tal tempesta als Estats Units que ara ha decidit amenaçar els iranians i no es descarta que la raó sigui distreure el personal perquè deixi de parlar de Rússia i de la seva interferència en les eleccions americanes. Amb aquest home res és el que sembla.

Tot va començar quan Trump va arribar a la Casa Blanca amb la intenció d'acabar amb el llegat d' Obama, com la cobertura sanitària universal i el que havia estat el seu gran assoliment de política exterior, el Pla Integral d'Acció Conjunta (PIAC) per posar fi a les vel·leïtats nuclears de Teheran. Per a això Trump va abraçar les tesis d'Israel i l'Aràbia Saudita i va denunciar unilateralment l'acord tot i que l'ONU afirma que l'Iran l'està complint. La reimposició de les sancions nord-americanes a partir del 4 d'agost farà molt malbé la fràgil economia iraniana i més encara quan al novembre es prohibeixi importar el seu petroli. La Xina i Rússia no en faran cas però Europa, que també defensa la vigència d'un acord que fa més segur l'Orient Mitjà, és més vulnerable perquè les seves empreses hauran de triar entre fer negocis amb Washington o amb Teheran i la resposta no ofereix dubtes.

Com a conseqüència, el president iranià Rohani està sent desbordat pels radicals i es veu forçat a endurir la seva postura, fet que alhora li dona rèdits interns i n'hi treu fora. L'altre dia va dir que ningú havia d'esperar que els altres països puguin exportar petroli si a l'Iran se li impedia, i va amenaçar de tancar l'estret d'Ormuz per on circulen el 40% dels petroliers del món. Això és una bravata perquè desencadenaria una guerra que l'Iran sens dubte perdria per l'enorme desproporció de forces en tots els terrenys. Rohani va parlar també de «la mare de totes les guerres» (una altra fanfarronada) si l'Iran era atacat i va acabar aconsellant Washington que «no jugui amb la cua del lleó».

Trump li ha respost com a ell li agrada, amb tuits i a crits (que és el que deuen ser les lletres majúscules en el llenguatge tuiter) dient-li que «mai més tornis a amenaçar els EUA perquè patiràs conseqüències com pocs han sofert al llarg de la història». Una altra fanfarronada a l'estil de les que va fer servir fa uns mesos amb Kim Jong-un i que ell pensa que el van forçar a assistir la reunió de Singapur, un èxit mediàtic per a tots dos malgrat la vaguetat dels «acords» obtinguts. Només faltaria organitzar amb l'Iran una reunió similar!

El que passa és que l'Iran no és Corea i no crec que cedeixi davant la pressió nord-americana per diverses raons: la primera és que l'Iran és un gran país de 80 milions d'habitants que ha estat durant segles l'imperi hegemònic a l'Orient Mitjà. Per això Javad Zarif, ministre d'Afers Estrangers, ha respost a Trump dient-li amb certa condescendència que «existim des de fa milers d'anys i hem vist caure imperis, inclòs el nostre, que han durat més que la vida d'alguns països. Siguin prudents». La segona raó és que el lideratge i el repartiment del poder és molt més complex i sofisticat a l'Iran que a Corea, que és una dictadura personal sense cap contrapès. A l'Iran hi ha els aiatol·làs, el govern, els Guardians de la Revolució, el Parlament, el Basar i la mateixa opinió pública, i els líders han de tenir en compte les seves opinions. En tercer lloc, l'Iran està acostumat a les sancions: les del 2012 van reduir la seva exportació de petroli en un milió de barrils diaris però ara es calcula que el descens no superarà els 500.000 barrils per dia perquè la cohesió internacional és menor ja que l'Agència onusiana de l'Energia Atòmica diu que l'Iran està complint els seus compromisos amb el PIAC. Això, combinat amb l'augment del preu del petroli (producte de la seva pròpia sortida parcial del mercat i de la caiguda d'exportació de Veneçuela) fa que l'Iran pugui acabar l'any sense una disminució apreciable en els seus ingressos totals. Finalment, és poc probable que la pressió funcioni perquè els dirigents iranians creuen que el que realment persegueixen els nord-americans és un canvi de règim, com alguna vegada han dit Pompeo i Bolton, i ningú es mostra inclinat a cedir o a negociar quan el que li espera és el mur.

Això no vol dir que no pugui produir-se un incident, provocat o no, a Ormuz o algun tipus d'atac cibernètic que pugui complicar molt la situació. Per això és millor extremar precaucions i moderar el llenguatge. L'educació mai sobra i les bravates, sí.