04 de agost de 2018
04.08.2018

La passió per disfressar-se

04.08.2018 | 01:24

A l'Occident cristià és costum, entre febrer i març i tres dies abans que comenci el temps de Quaresma, celebrar els carnavals, una festivitat d'origen remot que es remunta a l'antic Egipte, a Grècia i a Roma. Són uns dies de bogeria col·lectiva deliberada durant els quals tothom es fa passar pel que no és gràcies a les disfresses. Els pobres es vesteixen de rics, els civils de militars, les dones d'homes, els ateus de capellans, i qualsevol ofici o condició social del seu contrari. En definitiva, i com sol dir-se, és el món al revés. Tota aquesta confusió conclou l'anomenat «dimecres de cendra», que obre el període penitencial (per a aquells que vulguin penedir-se i demanar perdó pels pecats comesos, és clar).

Són famosos, internacionalment parlant, els carnavals de Venècia i del Brasil i a Espanya els de Cadis i Tenerife. Sense menysprear altres peculiaritats locals molt curioses. Així doncs, està convingut que el Carnaval sigui una festa d'hivern i aquesta circumstància ajuda a fer més desitjables els plats de menjar contundent a base de guisats de carn, preferentment de porc. Però des de fa uns anys a aquesta festivitat li ha sortit una competència d'estiu en forma de commemoracions històriques que són, sobretot, un pretext per disfressar-se massivament del que correspongui en cada moment. Abans de l'eclosió d'aquesta mania transformista, va haver-hi antecedents tan famosos com la festa de moros i cristians d'Alcoi (i també d'altres localitats llevantines), en la qual es rememoren els enfrontaments armats que van tenir lloc en aquest territori durant l'anomenada Reconquesta. O el conegut com Alarde d'Hondarribia al País Basc per celebrar la fi del setge a què va ser sotmesa la plaça el 1638 per les tropes del rei francès Lluís XIII durant la Guerra dels Trenta Anys. I, per descomptat, en els dos casos els participants en la demostració vesteixen vestits d'època, que en el cas dels moros són especialment vistosos (en matèria de luxe, l'oriental no té competència). Per cert, que durant uns anys hi va haver una intensa polèmica a l'Alarde pel dret de les dones a participar en la desfilada vestides de soldats i no de cambreres. Al final, el debat es va traslladar als jutjats i el Tribunal de Justícia del País Basc va acabar per reconèixer el dret de les litigants a vestir el vestit de soldat per molt que en la històrica ocasió que es commemorava no fos costum d'incloure dones entre la classe de tropa.

Cito aquests dos antecedents, perquè des de llavors han proliferat els pretextos per vestir-se d'època. Amb més o menys desplegament de mitjans segons la disponibilitat econòmica dels promotors de la gresca, que en alguns llocs és un ajuntament desitjós d'augmentar l'atractiu turístic de la ciutat, o del poble. En unes ocasions del que es tracta és d'imitar els usos i costums dels romans, en altres, dels vikings, dels cavallers templers, de les tropes napoleòniques, o del que sigui que encara no se li hagi ocorregut als del poble del costat. L'important és disfressar-se.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema