Primera: La nena tenia el costum d'abraçar-se fortament a les grosses columnes dels monestirs romànics perquè estava convençuda que molts segles abans un noi, que li hauria agradat conèixer i del qual s'hauria enamorat, també ho feia tot pensant que molts segles després una nena també tindria la mateixa ocurrència i ambdós se sentirien complementats en un amor etern.
El problema de la parella era el decalatge temporal. La nena hauria de recular en el passat per conèixer el jove o aquest hauria de frenar l'impuls d'encerclar amb els braços la columna i sortiria del temps per esperar que la xiqueta aparegués. Així ho va fer i romangué estàtic fora de l'esdevenir, en una cantonada del temps, confià que ella avancés enrere i quan es decidís a abraçar la columna ell tornaria a entrar en el temps per fer-ho ensems.
La nena va triar el període de la Il·lustració. El noi estava a l'aguait, pendent sempre del previsible moviment de la seva estimada i quan ella se situà darrere la columna i l'abraçà amb l'esperança de trobar els dits del seu estimat, va sentir com unes mans amanyagaven càlidament i dolça els seus dits.
- Segona: Cada nit somiava que l'emperadriu Cleopatra el visitava i efectivament el visitava. Es ficava en el seu llit i es mostrava insaciable en el somni.
El noi prou que tancava les portes de la nit, però ella trobava una finestra o manava els esclaus que li obrissin un forat. Dona ardent i apassionada amb gustos exòtics, que deixava el vailet tan baldat que el dia següent no rendia a les classes.
Perquè ell no desitjava gatzara, ni follia, sinó que l'únic que volia era un festeig calmós amb una noia del poble i no amb una lirona mandarina, que revivia a les nits xafogoses l'impuls de la passió amb el seus enyorats amants.
- Què puc fer perquè no m'entri en el somni la faraona? Va preguntar-li al mestre.
- Doncs no pots fer-hi res, ella és molt poderosa, una dona ferrenya i pètria que no està per romanços.
- No té una fórmula per desviar-la cap a una altra direcció?
- Bé, sí, podries fer de la nit un laberint de corredors intricats i desorientar-la.
L'alumne va seguir el consell, i ara la Cleopatra s'allita amb el mestre, que se sent del tot destarotat amb ella, puix no s'esperava que fos tan fogosa.
- Tercera: Amic meu, saps com comença i com acaba l'amor?- va preguntar la nena enamorada de l'amor.
- Sí.
- Com? Digues espavilat...
- Amor comença amb la lletra A i acaba amb la lletra R.
-Idiota!
- Quarta: La nena de grans vel·leïtats literàries i dotada d'un sentit intuïtiu per l'elegant prosa volia donar una nota senzilla i clara, però sublim; una declaració d'amor a un noi de la classe que no li feia cap cas perquè estava enamorat d'una altra.
El primer que li comunicaria en el text seria: «El meu cor està farcit d'amor»; tanmateix ho rellegí i li sembla massa fàcil, massa vulgar, «cor farcit d'amor».
Intentà millorar-ho i no se li ocorregué cap altra figura poètica. Ho deixà com ho havia escrit: «farcit d'amor». A continuació escrigué: «El meu cor està farcit d'amor i te'l vull donar tot sencer perquè el tinc...»
Va quedar bloquejada perquè no sabia escollir un adjectiu que qualifiqués el cor i com que havia escrit que el tenia «sencer», no podia dir que el tenia «trencat».
Un buit impassable li congelà la fluïdesa narrativa; com podia desembussar-ho?
«I si en lloc de cor 'sencer' dic simplement 'cor' a seques?» va pensar.
Va anotar: «El meu cor està farcit d'amor i te'l vull donar tot perquè el tinc...»
Aquí quedà frenada, puix que no sabia quin era l'epítet més adient per explicar-li com tenia el cor...
Acaronà aquests qualificatius: delerós, esberlat, partit, desclòs, esparracat, esventrat, esbatanat, esquerdat, esbalandrat, rebentat, xapat, esmaperdut i romput.
Els repudià tots, tret del «sencer»; la nena reconegué a pesar de l'esforç que la literatura no li donava el que li demanava i quan això passa significa quelcom.
Per fi aconseguí la nota perfecta que lliurà a l'acte al noi: «No et vull donar el meu cor sencer i farcit d'amor perquè no t'estimo gens».
- Cinquena: Un escriptor ens ha demanat si podíem escriure per a ell una història d'amor, un conte. Té un encàrrec i no se'n surt.
Què vols dir?- preguntà el marit.
- Doncs que vol un relat tendre i enginyós i que el tema central sigui una història d'amor. Et costa una mica entendre les coses delicades?
Quin barrut! Podria ser una declaració d'amor?
- Si és poètica, sí
- Doncs no me'n sortirà cap, però, espera, a veure si aquesta t'agrada: l'enamorat regala un pom de flors a la xicota...
- Has començat bé. M'encanta.
- Quan la noia estimada les olora surt una vespa i li pica el nas.
- Deixa-ho córrer. Mira que ets poca-solta.
- Sisena: Tu com imagines l'amor?, preguntà la nena al seu amic
- Com un oceà amb juganers dofins, un cel amb àngels tocant l'arpa. I tu?
- Jo, com un oasi amb un llac d'aigua fresca en un desert daurat, com un paisatge de verds amb rius de plata.
- Crec que ens entendrem. Enamorem-nos?
- Sí. Fem-ho!».
