Fa pocs dies es recordava l'execució en una presó madrilenya, l'agost del 1939, al final de la Guerra Civil, d'un grup de tretze dones molt joves (algunes tenien menys de 18 anys) que van ser condemnades per pertànyer al Partit Comunista i a les quals es va involucrar -falsament- en un atemptat contra un militar franquista. Eren els temps més negres de la postguerra, quan qualsevol persona acusada de pertànyer al bàndol republicà rebia una condemna terrible amb proves falses o sense proves de cap classe. Aquestes dones, per cert, van rebre el nom de 13 Roses i van tenir recentment una pel·lícula que les homenatjava, no sé si bona o dolenta, en la qual unes actrius joves i guapes i famoses els donaven vida i narraven la seva història. Molt bé. La seva història va ser trista i tràgica i algú havia d'explicar-la. I així es va fer.

A les xarxes socials, com és habitual en aquests casos, hi va haver el típic debat sobre les Tretze Roses en què semblava que vivíem al 1939 i no al 2018, és a dir, 79 anys més tard. Ho dic perquè fins i tot el llenguatge amb què un o altre bàndol defensava o atacava aquestes dones era un llenguatge gairebé calcat del llenguatge que feia servir el franquisme en la postguerra o que feia servir l'oposició antifranquista en aquells mateixos anys. Per a uns, les Tretze Roses eren unes txequistes assassines i uns éssers menyspreables que s'havien guanyat morir d'una manera tan atroç. Per a altres, els seus defensors, eren lluitadores per la llibertat que havien lliurat la seva vida per la sagrada causa del socialisme. I el pitjor de tot era que el nivell de violència verbal d'aquests tuits indicava un odi reconcentrat impropi d'algú que s'estava referint a uns fets que van ocórrer fa gairebé vuitanta anys. Gairebé semblava que els dos bàndols enfrontats en la polèmica estaven disposats a agafar les armes en qualsevol moment i començar a disparar trets contra els seus adversaris.

Recordo haver llegit aquesta polèmica en una platja, envoltat de gent feliç que jugava a la sorra, de nois joves que jugaven al voleibol, de famílies que es ficaven amb els seus fills petits a l'aigua, de gent que bevia cervesa i prenia el sol i gaudia de la vida. I potser, una d'aquelles persones estava en aquell mateix moment enviant tuits incendiaris en els quals acusava les Tretze Roses de ser unes txequistes -una paraula que fins fa poc ja no usava ningú que no tingués més de 108 anys-, o bé defensant-les aferrissadament contra el feixisme que ha tornat i ha pres el poder i ha instaurat la seva tètrica dictadura entre nosaltres. Txequistes? Feixisme? Dictadura? Assassines? De què dimonis estava parlant aquella gent? Quina estranya bogeria s'havia apoderat de nosaltres?

Em temo que mai aconseguirem ser un país normal fins que no mantinguem una relació normal amb el nostre passat, incloent la Guerra Civil, que encara ens la prenem -els que vam tenir l'enorme sort de no haver de patir-la- com si haguéssim viscut en pròpia carn els seus crims i el seu odi i la seva bogeria de sang i destrucció. I no serem un país normal fins que tots recordem amb emoció aquestes Tretze Roses que van tenir la mala sort de morir molt joves -i amb elles milers i milers de represaliats i executats pel franquisme-, però també les persones que van ser víctimes de la repressió republicana, que també va existir però que sorprenentment ha desaparegut de la nostra memòria i de la qual gairebé ningú parla. Que jo sàpiga, no s'ha rodat cap pel·lícula sobre les cinquanta monges assassinades pels anarquistes a Catalunya i Aragó, ni sobre la persecució religiosa que es va desencadenar a les zones controlades pels republicans contra molts sacerdots o persones que simplement anaven a missa o tenien idees conservadores. Aquestes altres morts també van existir, i van estar embolicades en el mateix dolor i la mateixa crueltat, però hi ha un mantell d'oblit interessat que les ha sepultat -i mai millor dit- en el més negre dels oblits. I si mai algú recorda aquestes altres víctimes, els partidaris de la Memòria Històrica (una memòria parcial i esbiaixada) diuen que aquestes víctimes ja van ser reivindicades i honrades pel franquisme i no necessiten ser reconegudes ni recordades.

Però aquest és l'error. Un país entenimentat, un país saludable, ha d'honorar alhora les víctimes de la repressió dels dos bàndols, no només un, no només el que ens interessa, sinó tots: les Tretze Roses i les monges afusellades a Catalunya, les víctimes de la terrible repressió franquista a Mallorca i les víctimes de la no menys terrible repressió republicana a Madrid. En cas contrari seguirem sent un país mentider i histèric. Un país de propaganda i agit/prop i manipulacions històriques en comptes d'un país que sap afrontar el seu passat.