Fa quatre dies que Xavier Domènech va anunciar la seva dimissió i encara no en sabem la causa. Cap mitjà de comunicació ha indagat en els perquès que amaga tot polític quan plega. I si algun ho ha fet, no se n'ha sortit o ha guardat la informació. Podem especular començant per la versió que ell explica del cansament i la dedicació a la família. El cansament, tot i que pot molt ben ser veritat, la descarto perquè va ser la mateixa que va publicitar Ada Colau l'endemà. Potser l'hem espremut massa, va dir més o menys l'alcaldessa a RAC1. La de la família me la crec perquè és totalment comprensible. Però la causa real, aquella que malgrat totes les altres és la que fa tombar la balança, no la sabem. També és cert que la millor manera d'amagar una veritat que vols que continuï oculta és emmascarar-la entre altres veritats. La política funciona així; hi ha coses que tarden molt a saber-se o, simplement, no es coneixen mai. És el mateix que va passar quan Carles Puigdemont va canviar d'idea en l'últim moment i no va convocar eleccions malgrat que hi estava decidit. S'han esgrimit diverses causes d'aquella no decisió: que si les «155 monedes de plata», que si els crits de traïdor... No crec que siguin mentida i segur que van influir en menor o major mesura. Però la que va tombar la balança resta oculta. I d'això aviat farà un any.
