La moció frustrada sobre el diàleg que ha presentat el PDeCAT al Congrés dels Diputats ha evidenciat la profunda divisió entre demòcrates i republicans. Que la relació entre els dos socis no passa els seus millors moments -si és que mai n'hi ha hagut algun de bo- és conegut per tothom. Però l'escenificació que uns i altres intenten cuidar al mil·límetre ha posat al descobert públicament la lluita aferrissada entre els dos partits per no perdre poder entre l'electorat. El curiós del cas és que els papers que han representat PDeCAT i ERC les darreres setmanes s'han intercanviat. Els demòcrates (que han iniciat una escalada, si menys no verbal, cap al «fer república») demanaven diàleg dins de la llei; i els republicans (amb discurs de to més conciliador cap al pactisme) bombardejaven la moció des de fora. L'inèdit del cas és que l'intent dels dos partits de desviar l'atenció cap a un altre (PSOE), en aquesta ocasió no ha funcionat. La divisió ERC-PDeCAT no és l'única posada en evidència els darrers dies. L'altra, probablement més important, és l'existent entre la ciutadania i la classe governant a Catalunya. Elisenda Paluzié, presidenta de l'ANC, ho va deixar clar l'11-S quan va etzibar amb to crític als dirigents polítics que no deixin la feina només als ciutadans. El discurs era el retorn a aquell ja llunyà «president, posi les urnes».
